TALLS DE MERAVELLES

Mai no hem d’escondir els plaers –més o menys densos- que ocupen una bona part del temps que destinam a omplir-nos el pap i les entreteles de l’esperit de píndoles o de talls de meravelles.

En el meu cas, una de les delícies més grans és llegir allò que escriuen amics que en saben la maina, d’escriure adretament i suggestiva; una obra que encara està embastada, en construcció. I encara més que em demanin què en pens, d’aquests impulsos, d’aquest món novíssim que estrena sistemes, rotacions, translacions, gravetat i aurores boreals. Fer de tastador, en definitiva.

Aquesta tarda he tornat a llegir un d’aquests originals a punt d’enfornar i hi he tornat a veure la vida que calla. He tornat a sentir versos entenimentats que mai no renuncien al joc de les paraules, de sentit, d’idees, de belleses diverses per fer-se més prènsils. He tornat anar de rull en rull, de cargol en cargol, de liana en liana, talment un lector selvàtic encantat d’empaitar papallones exòtiques. M’he tornat a sentir portat per mans prodigioses que, lluny de marejar-me, m’han fet voltar per un cosmos altament atractiu. He tornat a paladejar asseveracions que, per elles mateixes, són poemes encastats en altres poemes. He tornar a fruir golafrement del joc sense trampes. Un joc de tu a tu, no de circ, no de mag que ens fa veure el que no hi ha, sinó que ens mostra el camí del que hi ha on no aguaitam mai.

Gairebé sadoll, he quedat, i encara em queda mel als llavis. D’aquí a poc aquesta fascinació serà pública i el podré glosar com es mereix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *