LA REVOLTA QUE ESPERA

L’alba roja i sense filtres, ambaixadora de revoltes que mai no reïxen a desgrat de pàries i sense veu, saluden la casa del pobre i son patriarca que recupera el tremp després d’una fiblada a la seva salut.

L’encarnadura del desvetllament pren la seva mirada que rememora temps vells, quan la lluita era nova i s’envalentonava per no res. S’esvaïa el dictador sanguinari i s’afeblia ensems el seu entramat de poder, al mateix temps que creixia la força i el crit dels qui li contestaven.

Temps en què semblava que tot s’obria i revivia, com les roses de Jericó en tocar humitat. L’extrema dreta reculava, rememora el cappare, i avançava dos dits una esquerra no gens extrema. I just ara s’han girat les tornes: l’esquerra de cada dia és més menga i la dreta més rigorosa torna a treure pit i a amplificar fins a l’exasperació els seus brams i les seves marranades.

Quan la força no pensava flaquejar, el miratge de la Transició entabanà la plebs, que encara no es fa càrrec de l’estafa, diu més amb l’esguard que no amb les paraules. Ens han esberlat la memòria i sense ella ben entera mai no podrem fer justícia històrica, diu el patriarca en recuperació quan l’alba ja ha perdut intensitat i la rojor es dilueix com la revolta que tant reclamam els pàries, els sense veu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *