EL TREN DESITJAT

En penombra també es veuen les faltes d’ortografia, diu el mestre d’un temps a l’alumne d’ara que se’l mira amb més astorament que admiració. I se senten amb més nitidesa l’olor dels orins i el mal alè, segueix dient amb veu baixa, com si no volgués que el marrec el sentís.

I la criatura el mira i fa veure que l’escolta però pensa en trens gairebé aeris que creuen el cel. El mateix tren que no té pressa i que tantes voltes ha somniat el mentor. Un tren d’amplària local, que no va a cap lloc desconegut, que cedeix al pas als vianants; i que deixa que els viatgers plorin les afliccions, cantin les desesperances i cridin la llibertat. Un tren lleuger i silenciós que res no consumeix, ni territori ni combustible.

M’agrada el tren que penses, diu l’alumne d’ara al mestre d’un temps, i un calfred li fueteja l’espinada perquè just en aquell instant es deia que no hi havia rebles per omplir les esquerdes que obren els odiosos i els imbècils; ni bons barrams per rosegar tanta ignomínia escopida pels palaus de la justícia suprema. Queda tant i tot és res!, li respon amb els ulls sense cap arrua.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *