marginàlies

Si estar malalt desbarata, haver d’hospitalitzar-te per una malura substantiva apregona el desconcert. I si, per desgràcia, t’han ingressar estant lluny de casa i dels teus, la desfeta no deixa ni restes. Així li ha passat a l’amic i coc en cap de Can Gazà Jaume Santandreu que, fruint d’un descans per terres de l’Alt Camp, una avaria a una cama el té retingut a l’Hospital de Valls. Després d’uns dies d’incertesa, l’adversitat ja ha pres per bé i en breu tornarà a casa.

Ara que està millor pensa en els jorns que més el varen retre i confessa que, sentint-se absolutament indefens davant l’aturada obligada, pensà molt en els nostres presos polítics. No li lleia llegir i encara menys escriure, i, lògicament, no podia voltar. Del llit estant, condemnat momentàniament a la immobilitat, tenia tot el temps del món per péixer l’ansietat. I era en prendre consciència que havia de ser rabassa volgués o no, sense cap possibilitat de fugir escapat de l’hospital, que pensava en la tortura de la presó i en la força que cal tenir per vèncer la retenció absoluta, la condemna a l’alienament. I més encara sense haver fet res, absolutament res, per merèixer el càstig convertit en revenja.

En sentir que torna a ser ell, hom alena a plaer. D’aquí a res començarà a córrer “Déu meu”, dues-centes vint reflexions d’altres tantes paraules sobre tot allò que el singularitza -Déu, l’Església, la pàtria, la persona, el sexe, la literatura, la marginació, l’amor i la mort- editat per Lleonard Muntaner i el necessitam a punt perquè ens el presenti.