marginàlies

L’alè no aixeca pols
ni crida el panteix.
La veu es fa ganyota
i els ulls s’immolen.
La sentor dels anhel
incinerats s’escampa
en els camps dels mots
contrafets reduïts
a eres ganivetades
per la sequera extrema.
La solitud s’estranya.
Cap solera per fer peu
cap armella per fermar
l’ànsia sense far.
La llum ensorrada,
la runa emmirallada.
Cap mar de mare
sols una mà llunyana
que es clou i es deixa vèncer
per l’aigua desarmada.