marginàlies

Les vases en el taller de cals pobres esperen una imatge continguda, perimetrada, domesticada, que doni sentit o caràcter a una paret que separa, que també conté. Sembla que no tinguin pressa, que s’han pres tot el temps del món, ben certes que tard o d’hora fitaran un instant.

I mentre esperen, als marcs no els importa exhibir-se penjats de qualsevol manera, la cara d’un contra l’esquena de l’altre perquè saben que sols seran en plenitud si contenen. Ara se senten part del contingut d’una altra vasa que no es veu però que actua com si fos material.

Qui observa el vesam atapeït del taller de cal pobre es demana què degueren envoltar, els marcs, quines parets ornaren i per què hom decidí que ja no convenia que envasessin res. I per què decidiren, els seus propietaris, no tirar-los; quina raó evità la seva destrucció tot decidint de concedir-los una nova oportunitat de delimitar una altra imatge.

I tampoc no sap, l’observant, perquè li revenen, tot fent-se aquelles preguntes, els versos de Txema Martínez Inglés del seu “Sentit” (Editorial Moll, Palma, 2003) corresponents al poema “Dietari” que acaba de llegir a l’apartat del taller dedicat als llibres:

Una ànima,
desgastada per les paraules,
crepita entre la llenya de la llar
de foc d’una cabana abandonada,
dalt del turó, sense entrades de llum
ni camins ni dreceres conegudes.

I en haver-los redit i mirant la paret de marcs que esperen, es diu que no sempre calen vases