marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 d'octubre de 2018
0 comentaris

LLEGINT LA MAR

La carretera que segueix la línia encalmada de la mar no permet la velocitat excessiva perquè amb dificultats deixa passar dos cotxes. I tanmateix hi fa nosa. Els cotxes en fan molta, de nosa, per molt que facem les ciutats i els centres d’oci a mida de la seva voracitat i exigència extremes. Tampoc importaria que ran de mar hi hagués cap carretera perquè a tocar de les ones de badia només hi caben i s’hi haurien de permetre les camades que no arriben a l’adultesa i els peus que no tenen pressa. Així, fins i tot els ciclistes en tropell, amb els seus vestits estrafolàriament vistosos i els seus barrets protectors ridículs, podrien fer-se cent passes terra endins i no provar l’aspror de l’arena. Amb les savines i els tamarells n’hi ha prou per a ben acollir el salnitre quan la intemperància pren la mar.

L’octubre avançat se sent més estiuenc que no tardoral i aconsegueix atreure al bany força gent de la que pren el sol estesa a l’arena o a les gandules que l’hotel de luxe té perfectament arrenglerades a la terrassa exclusiva per als seus clients. Tampoc importaria que hi fos, aquesta terrassa, que interromp la caminada per l’aigua, però és vell, el privilegi, i ningú no s’atreveix a liquidar-lo per témer qui sap quina desgràcia. Hi ha gràcies o favors que mai no se salden.

Un dels que s’han fet aigua endins s’apropa lentament a la vorera. Fa més de tres quarts que neda i no demostra gaire fatiga. Surt de l’aigua reptant, circumstància que sorprèn els tafaners que l’observen fins que s’adonen que té la cama esquerra tallada ran d’anca. Deu passar la vuitantena però té el cos ben temperat. En haver-se assegut, compareix la dona que l’acompanya, que ha deixat momentàniament la lectura de And Then There Were None, d’Agatha Christie, que suposadament també s’allotjà en el mateix hotel que s’hi estan ells dos. Fa més de trenta-cinc anys que hi passen els primers vuit dies del mes d’octubre i la dona, durant aquest temps, llegeix algun títol de Christie en homenatge. La dona acosta les crosses, la tovallola, uns calçotets, uns calçons curts, un calcetí i una sandàlia a l’home. Es parlen fluixet i educada. L’home ho fa tot; ella l’observa. Un cop empolainat, se’n van al bar de l’hotel i mentre esperen britànicament el te, observen la mar que més acompanya.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.