EMBRIACS DE TOT

El dissabte s’aixeca lluminós per rescabalar els dies precedents d’angoixa i aigua inundadora. En el taller de cals pobres el tapisser escolta una selecció d’àries i altres passatges operístics de Luciano Pavarotti. I tanmateix no canta sols per ell: la seva veu es desplega enèrgica sobre els mobles i els llibres que esperen esguards i algú que els aculli per segona o tercera vegada.

El pobre en feina menys sensible als efectes tonificants de la música no li acaba de fer el pes Pavarotti i l’escarneix mentre ordena les peces d’una vaixella de porcellana que, en cas de ser completa, se’n podrà treure un bon donatiu a canvi.

Comencen a entrar clients en potència i ben molt que se n’alegra qui es cuida de l’apartat de roba i de la caixa. A les nou i vint rep la primera persona que ha firat i entre dents demana que siguin molts, que la necessitat empeny i ell coneix prou bé els seus abocadors en els quals hi resistí encara no sap com més de dotze anys. I diu amb la severitat més determinant que abans de tornar-hi, plega de viure.

No acaba de pensar-ho que ha de fer lloc a dues dones, una d’elles en cadira de rodes. Se’n duran molt per poca cosa, diu fluixet a un company que aprofita el moment de fer el cafetó per llegir Màrius Sampere i el seu “Pandemònium o la dansa del si mateix”:

“Embriacs d’oxigen, de llet, de ritme, de fúria, d’amor, així ens volen els déus per a merèixer l’entrada al paradís, on l’excés alimenta la benaurança. Només xops, dilatats, saturats, crèduls, ultrapassant els límits anatòmics i racionals, els individus esdevenen tan generosos i feliços com la confusió que els va engendrar”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *