QUAN L’AIGUA VOL SER ROC

La pluja excessiva pertorba el ventre de la terra.
L’aigua sense regit no respecta els ponts que ha suportat manta envestides i posa en destret la terra agra, la terra magra que ja no recorda com s’engendren els fruits de la vida honorable.
S’engorga, nega els camins i es revenja de l’arrogància de l’asfalt imposat pels enginyers de la cobdícia tot desfigurant les carreteres amb sòl de fang.
L’aigua a raig impetuós atropella la contemplació de les feristeles convertint els seus caus protectors en canals furtius d’aigua encesa.
Ha de callar la música perquè la remor s’escampi arreu i enfangui l’ansietat del poble.
Quan l’aigua vol ser roc tremeix la carn en pensar que serà lapidada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *