LA PARAULA INSUBORNABLE D’ANTÒNIA VICENS

Era molt tendre quan vaig sentir per primera vegada el Vals Núm. 2 de Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx i em va prendre del tot. En aquell moment no sabia qui era l’autor d’aquell estilet fet música que es feia endins i tocava fons per quedar-s’hi, i record que em costà molt esbrinar-ho. I en saber-ho, el rus s’incorporà per sempre al conjunt d’armelles que necessit tenir permanentment a mà per mirar d’anar peu fiter. Molts anys més tard, Stanley Kubrick em retornà la intensitat del vals en la seva pel·lícula “Eyes Wide Shut”.

Avui l’he tornar a sentir a la ràdio que em sol acompanyar habitualment mentre repassava la repercussió que ha tingut arreu el Premi Nacional de Poesia concedit a Antònia Vicens pel seu llibre “Tots els cavalls”, una obra certament extraordinària que mai no te l’acabes: com més hi entres, més panorames hi trobes; més gorgs per apamar; més tenasses per atendre.

Antònia Vicens, per a mi, és una referència permanent; una fascinació que no fa més que acréixer a mesura que aprofundeixes en la lectura de la seva obra i per això he estat contentíssim que li hagin concedit aquest guardó. I en llegir què diu sobre els presos polítics, el procés principatí i, en definitiva, sobre la llibertat, la raó per la qual escriu, es consolida la seva força. I t’adones novament i de manera definitiva que la seva paraula és insubornable. I que, per això, el seu mestratge literari i cívic, com més va, més extraordinari és.

I en acabar-se a la ràdio el Vals núm. 2 de Xostakóvitx, m’ha faltat temps per anar a cercar-lo i tornar-lo a sentir per trobar-li allò que estava segur que hi trobaria i, efectivament, ho he trobat. No tot està perdut, m’he dit.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *