EL DICTAT DE L’ESPASA

I es despert en un camp encatifat de mans que llegeixen incontinentment i paraules penjades dels arbres com si fossin figues amb lletrada esmussant que cerca molt lentament les rieres. Tot són pomes-paraula vermelles sense cap cop, paradisíaques, lluentes, àcides, a la recerca de pecadors, a prova de dents sanes, de polpa generosa per poder dir que la llar dels mots és la carn i la seva mar la saliva i la sang que recorre la vida de tot plegat condensada en una pua de figa de moro. Un camp tot de mots inquiets reptant la bellesa que mai no deixa ni descansa, la bellesa que desplega la ment en ferm, aferma els estels i fa córrer els dits per la pell de l’ànsia. I recorre les valls amb un llibre a cada peu, sota el braç el mapa de tots els calfreds que li queden per sentir i a la llengua la tinta per descriure la fragilitat de la lletra que vol dir plena de desig. I de cop s’atura en una era que ja no recorda quan s’hi batia reconvertida en estenedor de la poca roba blanca que queda, els llençols jugant a ser senyeres d’infant, estendards de gent desarmada enarborant la pau més feinera, la que es fa lloc a colzades, la que crida mans a l’aire fins a ensordir els serfs del dictat i l’espasa, fins a fer volar els espantaocells i els espantallibertats més grotescos. I és allí, enmig de l’era, que veu clar que és amb versos, que ha de marcar el seu territori, com ho fan els cans amb els orins, perquè és escrivint, que se sent viu i els altres viuen i li infonen la vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *