LLAMBREGADA FURTIVA

Seguim anant més de gambirot que amb decòrum
fins a l’infinit de tot plegat amb una caterva
de ganxos lligats a la cintura
per si trobam auxiliadors en els moments més crítics.
Acabarem morts, ningú no ho dubta,
i són molts els que flocarien de veure
cadàvers dansant com les ombres que s’alliberen
dels cossos acovardits, pusil·lànimes
o aterrits que, en veure llot, s’hi tiren
com si fos la mar que amara i emmara.
És clar que cap cel no és mai benigne, ni cap terra, promesa.
El cel és llenç, només, que crida el blau i el vermell
i la terra el banc que especula i escanya.
I el fruit d’aquesta terra embastardida
rapinya la carn més tendra, la que encara no es lamenta,
la que s’escampa sense fer soroll,
la que ignora que la sang mai no crida el repòs
i que tot pren cos i consciència en contacte amb la llengua.
I els moixos segueixen anhelant que algú els amoixi
i els cans marcant el territori que voldrien encanar per fruir del carbó
que el corrent dejecta i l’aire necessita.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *