LA CONVERSA I LA MAR

No ens importa gens la regeneració dels sistemes dunars perquè no donen res a guanyar i l’arena té poca gràcia. Ens agrada molt més impedir-ho sembrant xibius poc aguts a dos dits de l’aigua, hotels a tres pams i habitatges de tota mena a uns metres amb zones àmplies sembrades de gespa que criden l’enveja. No ens importa gens l’estat de la posidònia o l’alga dels vidriers (per molt que la UNESCO declaràs Patrimoni de la Humanitat el 1999 les praderies del Parc Natural de Ses Salines, entre Eivissa i Formentera), l’ésser viu més vell del món i importantíssim per a la nostra qualitat de vida. Preferim molt més arrabassar-ne com més millor amb àncores de iots d’ociosos arrogants i tractar d’energúmens els qui exigim controls rigorosos i correctius durs a qui li faci mal. I tampoc no ens importa gens que la nostra parla no existeixi per als hotelers, autòctons i al·lòctons. Preferim deixar anar segons quines reclamacions per no passar per radicals agressius fregant la violència i el codi penal. Al cap i a la fi, ens volem consolar estúpidament, els hotels són terres de ningú, caseres d’anònims que jeuen i mengen allò que els donen i ho troben mel perquè venen per no fer res.

I tanmateix caminar ran de de la mar nostra un horabaixa de tardor grenyal amb la millor de les companyies i conversar ara d’això i suara de qualsevol altra qüestió que encomana assossec, et neteja força el cervell i la voluntat de revolta. És en instants així i amb aquests condicionants que la paraula pren tot el valor i esdevé matèria orgànica. I es confon amb un tamarell, una savina, un canyissar, una duna adreta o l’escar que resisteix tota mena de malvestats. I en veure que es fa cos, la paraula, hom s’adona que segueix sent l’eina més necessària i que més descuidam.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *