marginàlies

Probablement és el joc de colors amb predomini del vermell, allò que més li crida l’atenció, però el meu preceptor petit va boig per jugar amb la nina russa -o la matrioixca, com m’agrada de dir-li. Val a dir que a la padrina li fa poca gràcia que hi jugui perquè la té gelosa, a la nina russa, perquè és un present d’un molt amic que ens dugué de Moscou va fa anys.

Avui, el preceptor menut ha après a obrir i a tapar la tercera nina després de molts intents. I en aconseguir-ho per primer cop, el crit d’exultació que ha fet, ben segur que deu haver esverat la veïna de baix, que hem sentit com feinejava per la terrassa. Hi ha tornat un bon caramull de vegades i cada cop que encertava encaixar les dues parts repetia amb menys intensitat les mostres de satisfacció.

Hi ha estat molta d’estona, jugant amb la matrioixca i amb la meva atenció. I com més em retenia l’interès, més balconades m’obria a l’admiració: qui pogués tafanejar pel seu cervell en construcció i veure elaborar-li un fil d’idea, com esbossa un pessic de pensament. Com embasta un sentiment o activa una rialla. Com enginya tants de somnis.