DEVORAT PER LA FORTUNA

Segons ell està com un canari, però els noranta-cinc anys passen una factura excessiva a la seva memòria, cada cop més esquerdada. Avui, ves per on, pensa molt amb el seu padrí matern, que mai no conegué. Quan sa mare era un esquit – la petita de tres germanes que es duien una a l’altra exactament onze mesos- i la necessitat a ca seva acuitava de valent, el cap de família partí cap a Amèrica. Li contà sa mare que escrigué un grapat de cartes, que envià uns quants diners, però que de cop s’interrompé la comunicació i l’arribada de cèntims. Mai més no varen saber res més d’ell. Sa mare li va dir que per allà on era de l’Argentina hi hagué un terratrèmol molt gran i mortífer, i que son pare segurament hi morí. Però no hi ha cap certificació oficial. En aquell temps, diu ara ell amb la memòria ferida, no hi havia els controls exhaustius que hi ha ara. Un amic molt amic seu li deia quan eren jovenots que el seu padrí no era mort; que res de terratrèmols, que havia conegut una argentina que ballava memorablement els tangos i l’enredà per sempre més. I ho diu baixet i amb la rialla més burleta, com si fes una confessió.
Necessita un cop de mà per segons què, però és prou autònom. Amb la memòria cleca, això sí, convé que qualcú li tingui esment perquè a vegades se li oblida tancar un grifó, la porta del pis o, molt més greu, el fogó on hi encalenteix la llet o s’hi fa el cafè amb la cafetera italiana que ja té molts d’anys, raó per la qual fa un cafè extraordinari.

Sempre ha viscut sol. La seva al·lèrgia al matrimoni és tan antiga com ell i també, en certa manera, el recel vers les dones, diu encara ara amb els ulls guspirejants. I no s’estén massa més en explicacions. Tanmateix, fent de professor de piano, ca seva no ha conegut la buidor mai. I per endreçar la casa, ha tingut la sort de comptar amb dones lleials que han fet molt bé la seva feina. Des que els anys li pesen més del compte, a més de la dona de fer feines, té un assistent les vint-i-quatre hores. Si no fos per ell, diu, faria anys que ja no hi seria.

En fer els 85 anys anà a visitar un músic amic seu, de la seva edat, que havien ingressat a la residència de les Germanetes dels Pobres i el que veié, sentí, i li contà son amic l’esverà. De sobte veié clar per què el visitaven amb tanta freqüència els seus dos únic nebots i com podia acabar si no s’assegurava l’estada a ca seva fins a la fi dels seus dies. L’endemà mateix es posà en contacte amb el seu afinador que, feia pot ser una setmana, li havia presentat un peruà que feia meravelles amb el siku però que no tenia feina i en cercava desesperadament, del que fos.

Beneïda l’hora que el trobà. En servir-li avui el dinar hi pensa, que el salvà de ser devorat per les hermanites, i li ho agraeix amb una acalada de cap més devota que protocol·lària. I cau en el compte que la fundadora d’aquestes monges, Joana Jugan, quan tenia quatre anys, va perdre son pare, engolit per la mar. Igual que sa mare, que un suposat terratrèmol s’engolí son pare quan estava en camí de fer fortuna.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *