ALLÀ ON TOT SE SUSPÈN

Va de grapes el menut i hom es demana com s’ho fan els ossos per créixer sense fer gens de soroll ni perdre calada.
Com se les arregla el cervell per expandir-se en una solitud aclaparadora, per anar desant el lloc que ha d’ocupar la memòria i tot el que aprèn àvidament i a una velocitat vertiginosa.
Sols les dents, les de baix primer, manifesten presència causant salivera a la criatura, reclamant-li mosseguera incontinent i fent-li mal fins al plor, adesiara.
Hauríem de poder d’expressar-ho tot com ell ho fa, sense cap paraula, només amb el gust i la mirada; amb el tacte. Amb la boca d’embaixadora.
Encantar-te amb una brossa de pa que va de la boca a la mà manta vegades, els primers compassos de l’ària de Papageno o el gust àcid de la llimona que li dibuixa sallents de ganyotes a la cara.
I celebrar el que sigui amb l’exultació que demostra ell davant la pallassada de qualsevol disposat a retre’s a la seva rialla, la més clara demostració que la vida és essència, aquell instant precís, brevíssim, on tot se suspèn perquè res no sigui vulnerable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *