marginàlies

Els meus preceptors, com a cloenda dels cursos d’estiu que hem fet a Ca n’Estranya, han decidit de celebrar l’èxit a Menorca. Consideren que he aprofitat suficientment el temps i he vist cap, cinc anys menys dos mesos, en canvi, és la tercera eixida i la primera en vaixell.

Quan aquest preceptor em veu inquiet perquè som marejadís i el canal quebhem de travessar em posa els pèls i el ventre en punta, m mira amb tota la 8ncredulitat del món condensada en la seva mirada blava intensa i em diu que ja som molt gran per tèmer la mar, que només la temen els nins. Un bon consol, li dic, i és quan enyor ser com el preceptor en bolquers, que en entrar en el ventre del ferri s’adorm retut.

Ho he passat molt malament tota l’hora llarg que aquella enorme i enze mitja nou de ferro ha estat a mercè de les ones entre Alcúdia i Ciutadella. Reconec que no som gens mariner però avui he comprovat que joves com santpaus, forts i atrevits, també s’esblanqueïen a una velocitat infernal mentre l’al·lotea fruïa amb les andanades. I el soroll de les bosses per a emergències de gits incontrolables tampoc no eren excepcionals, cm les anades titubejants de molts passatgers als lavabos.

Com sigui, Menorca, la bella, et pren tot d’una i a la segona alenada t’oblides de la travessia vaivera. I els preceptors, a punt de seguir alliçonant. Al cap i a la fi, com ha dit el preceptor en cap, Menorca és com si fóssim a casa. Es pot dir així, certament, si la gent menorquina ho vol.