miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

mesopotàmia i mandela, o l’actualitat a l’aula

Menys Mesopotàmia i més Mandela és la frase amb què acaba l’article de Xavier Bosch a la contraportada del diari ARA d’ahir, titulat Mandela a quin curs s’estudia?  (al final de l’apunt teniu l’article transcrit). Tot i que és cert que l’actual enfocament de l’ensenyament per competències fa molt possible incloure dins les àrees curriculars i especialment dins les Ciències Socials, puntuals pinzellades d’actualitat i anàlisi de processos socials i polítics contemporanis, crec que la pregunta del Xavier Bosch, “Estem fent una escola al marge del món” és la pregunta adequada.
 
(seguir llegint) 

Fins i tot en el marc d’un sistema educatiu que suposadament posa les competències com a prioritat (pràctica no tan generalitzada com es pensa) es manté la necessitat d’assentar un fons de coneixements bàsics, i en aquest propòsit els ensenyants ens debatem: com aconseguir l’equilibri entre els coneixements heretats en el curs de la història (i l’anàlisi dels seus processos) i els coneixements que va generant l’actualitat, la contemporaneïtat…? Com fer compatible en el còmput horari de què es disposa, la dedicació als temes actuals i/o propers i als temes clàssics “essencials”?

Fa poc, mentre reflexionàvem a l’aula sobre la necessitat de conèixer el passat per comprendre millor el present i preparar el futur, i aprofundiíem en com l’actualitat es convertirà en història, un alumne de 2n d’ESO s’ho preguntava ben preocupat:Si els estudiants del futur, a més d’estudiar el mateix passat que estudiem nosaltres, han d’estudiar el nostre present que llavors serà ja també el seu passat, cada cop hauran d’estudiar més, com s’ho faran? Com més avancin els segles arribarà un moment que serà impossible estudiar tots els fets històrics del passat…!

En l’ensenyament bàsic obligatori, i sobretot si tenim en compte que la població no parteix del mateix punt ni amb el mateix bagatge cultural adquirit en l’experiència familiar i de l’entorn social immediat, la selacció de continguts és complexa i molt delicada. I sovint força més aleatòria del que pugui semblar que és. Xavier Bosch podria haver fet als alumnes enquestats una pregunta sobre continguts que sí que són al currículum, i quedar igualment soprès amb un 0 de 10. I el motiu pot ser o bé que allò no s’hagi treballat, o bé que malgrat “donar-ho” no s’hagi après. A mi em va passar amb la Guerra de Successió. Tanta importància que li confereix ara el moment històric actual, i tanta que en va tenir en el seu moment, però… quedaríem parats dels pocs alumnes, generació rere generació, que han treballat aquest tema amb cert rigor, més enllà d’un fet, un parell de noms i una data. O potser ni tan sols això. Com tants altres moments o processos històrics pels que es passa tan sols per damunt. O senzillament ni es tracten. Això pel que fa a continguts de matèria, tenint en compte, a més, que un % elevat de la informació que es transmet no és interioritzada per l’alumnat

Si parlem dels temes contemporanis, els que van succeint…per posar un exemple, l’actual esclat democràtic popular dels moviments socials, el 15M i el moviment sobiranista, es tracten a les aules? I el procés d’independència català? I la corruipció política? I els drames migratoris més actuals i propers? I…?

Enfront de plantejaments memorístics i de currículums centralitzats en què es busca l’acumulació de coneixements estandaritzats (models antics que es volen tornar a imposar amb reformes com llei Wert), el plantejament vigent és més competencial, basant-se en els pilars de l’educació exposats a l’informe Delors de la UNESCO per a l’educació del segle XXI, on més que d’acumular coneixements es parla d’aprendre a obtenir-los, i tanta importància es dóna a l’aprendre a conèixer com l’aprendre a fer, a conviure i a ser. Aquest plantejament dóna una gran obertura i més flexibilitat als currículums, amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu. 

Jo he trobat una estratègia per fer entrar l’actualitat a l’aula, amb un treball paral·lel sobre les notícies, durant tot el curs, i en un mitjà accessible i versàtil com és el Fòrum del moodle. L’actualitat ens interessa, l’actualitat fa història i la història és actualitat. Dóna per molt! La complemento amb una altra fórmula, fer esment com a centre d’interès, a commemoracions establertes al calendari, els famosos dies de. El DENIP, per exemple, em permet donar entrada a molts noms d’actualitat, a moltes lluites i processos…Mandela sens dubte. Però no enganyaré a ningú, també m’agrada que els meus alumnes sentin curiositat pels mesopotamis, els ibers i els inques, per les revoltes de l’Edat Mitjana i pels objectius de Carlemany. M’agrada que sentin curiositat i que en el passeif pels fets antics vagin adquirint hàbits d’anàlisi i capacitat per relacionar causes i efectes, capacitat per abstreure i comparar models d’organització social… I també m’agrada que tinguin l’oportunitat d’impressionar-se per la bellesa del romànic i la immensitat del gòtic, que sentin curiositat i entenguin alguna cosa de què significa un vetigi o una obra d’art… i sobretot que puguin aplicar-hi una mirada desvetlladora de preguntes.

I tot plegat és molt per fer cabre en poc temps. Totalment d’acord en què caldria reorganitzar-ho, replantejar-ho amb una mirada global per assegurar-nos que en la trajectòria escolar de qualsevol alumne no hi ha faltat res d’essencial. Però tenint clar que es tracta, sobretot, d’ajudar-los a desvetllar el gust per aprendre, d’obrir-los la curiositat, d’estimular-los a fer-se preguntes, d’habituar-los a posar interès pel que passa al món al seu país, a la seva ciutat i barri… i d’ajudar-los a tenir eines d’anàlisi, recursos per poder interpretar i entendre… I amb això, la porta al coneixement estarà oberta per sempre més i la informació que els falti sabran trobar-la.

Sovint ens falta temps, sí. Però és un procés apassionant.
Ara, després passem els mesuradors, siguin preguntes a l’atzar o proves PISA… i sovint les coses no quadren.

Xavier Bosch

Rajoy es va emocionar, en el funeral de Mandela, perquè va tornar al Soccer City, allà on Iniesta el va fer tan feliç. El traductor per a sords va ballar un rap sui generis en comptes de traduir. Ara diu que va tenir al·lucinacions. Obama es va fer una foto de mòbil -d’aquelles en què mai quedes afavorit- amb la ministra danesa i ens han volgut fer creure que la Michelle feia morros perquè li va agafar fred de peus. Més aviat crec que la primera dama estava enfadada perquè s’adonava que l’actitud del seu marit no era pròpia d’un enterrament. Al capdavall, doncs, de l’adéu a Mandela ens hem quedat amb tres anècdotes de YouTube. Una vegada més, la bagatel·la es menja la notícia. El mateix dia del funeral, i després d’una setmana colgats informativament per l’informe PISA, em vaig dedicar a preguntar a nens i nenes de diferents edats si a l’escola estudiaven o havien estudiat la figura de Nelson Mandela al marge de parlar-ne arran de la seva mort. Un èxit clamorós. Zero de deu. Ni en públiques ni en concertades. A tot estirar, havien parlat de la descolonització d’Àfrica, però mai res d’aleshores ençà. Un d’ells, ara ja a la universitat, em va dir que a l’escola donaven massa importància a Carlemany i “a d’altres personatges inexistents, d’història-ficció”. De Mandela, de la lluita per la igualtat, per la llibertat i per la reconciliació de Sud-àfrica, ni un mot. Com si no hagués existit. ¿Estem fent una escola al marge del món? Això em preocupa més que els indicadors del PISA. Els mateixos nois em diuen, en canvi, que des de sisè de primària fins a la selectivitat van estudiar quatre vegades la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Recordo, també, que en els meus BUP i COU hi havia una dèria per determinats episodis històrics que es repetien cada any. Per entendre’ns, menys Mesopotàmia i més Mandela.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.