marginàlies

“At first I was afraid / I was petrified / Kept thinking I could never live  / Without you by my side / But then I spent so many nights / Thinking how you did me wrong…”. En el cotxe, arrenca Gloria Gaynor el seu “I will survive” i el monitor es disposa a fer la pila d’encàrrecs del dia amb el cap ple de les trompetes de Jericó.

De bon matí i per un seguit de circumstàncies que anaven de gambirot, la ciutat cisjordana s’ha fet lloc destacat en la conversa amb el coc en cap del centre, sobretot els versets 20 i 21 del capítol 6è del llibre de Josuè: “Llavors, al toc dels corns, el poble va llançar el crit de guerra amb tota la força. Les muralles es van desplomar i el poble corregué a l’assalt de Jericó, cadascú des del lloc on es trobava. Així es van apoderar de la ciutat. Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l’extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases”.

I tot lligat amb els nostres presos i preses polítics, i exiliats, i un estat podrit que com més va més put i més empudega la seva ciutadania. Ai si poguéssim trobar corns i crits que esberlessin murs! I molt faríem si els ajuntéssim sense cap més ànim que retornar empresonats i exiliats als seus llocs, amb els seus de manera immediata. Cada instant que passen lluny dels seus i d’allò que els fa ser ells, és un instant que cedim a la ignomínia. I és aquest corn, que hem de fer sonar.

I de Jericó, a més dels corns, també ens caldria recuperar la rosa, la falguera màgica capaç de transformar les malvestats en benaurances, la pobresa en riquesa i probablement, si hom s’ho proposa de veritat, l’amargor en dolcesa.