LA COVA DE LES QUIMERES PERDUDES

Creia fermament que les operacions matemàtiques, fins i tot les més elementals, podien dessecar els cors dels alumnes més joves i que eren capaces de convertir els filets de sang de les ferides més innocents en fuets per flagel•lar els estudiants que presentaven més dificultats per entendre-les. I afegia que no feien res més que omplir la cova de les il·lusions perdudes, un avenc que seria extremadament bell si no fos per totes les quimeres grenyals fetes malbé que custodiava, els esquelets de les quals no es descomponen mai i que dansen i canten amb un sentiment que es clava molt endins, i que en haver-lo sentit i vist un sol pic ja mai no t’abandona i no per pertorbar-te, precisament, ans al contrari.

El vell professor de llengua coincidia amb Gustave Flaubert que els llibres, siguin els que siguin, sempre són massa llargs, però que així i tot són els pilars de la vida; almenys de la vida que ha aconseguit apamar a força d’atendre els somnis i escoltar els savis que sempre diuen amb les paraules justes i amb la cadència que cal perquè allò que diuen es faci part de tu indolorament. I llegeix per fornir d’imatges permanentment noves els anys que té i el temps que li queda. I sempre que pot va a veure la mar per imaginar-se l’infinit i per seguir alant aquesta sensació que tant l’inquieta i que tan s’assembla a la por.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *