EL TEMPS QUE ESTAN LES PEDRES A TORNAR CÒDOLS

En el cel tot eren fils d’estendre roba
i funàmbuls amb la mirada ben fixa
en un punt inexistent, tibats com ciris,
cantant a l’uníson i a plens pulmons himnes
victoriosos que encenien l’altivesa
dels amos i senyors de sempre que paguen
cada any la festa major i l’espectacle
central que atrau multituds i descomponen
la vila, la pertorben i la menyspreen.
Fins i tot la tardor, els arbres avancen
per no voler ser còmplice de l’angúnia
i el fàstic de veure que els del lloc obliden
el temps que estan les pedres a tornar còdols
a comptes d’emborratxar-se amb el que els deixen
els visitants estults i poc agradosos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *