marginàlies

Júpiter vigila el descans de l’engronsadora. Li somriu el lledoner que l’acull, celebrant alhora la nit que arriba amb oratge discret però efectiu. El preceptor primer ha orientat la gandula cap a la constel·lació de Perseu perquè vol veure algun ruixat de llàgrimes de sant Llorenç. Des que sap que a Mart hi han trobat aigua i que això vol dir que la vida hi tindria qualque  oportunitat,  ja fa plans per fer-s’hi una casa i ha elaborat una llista no gaire extensa amb els convidats. Reclama son pare per compartir la gandula i la visió de les estrelles fugaces, i mentrestant repassen els planetes i les fases de la lluna.  A punt de la mitjanit, però, la son l’acuita i s’adorm sense haver vist cap estel en fugida.

El preceptor segon, abans de dormir-se ha de passar pels braços de bona part dels convidats i finalment pel pit de sa mare. No es torba a retre’s aprofitant que les converses esdevenen murmuris. La cussa de la casa, no obstant, deixa clar amb un gruny gens amatent al ca convidat, de raça potencialment perillosa però que és un tros de pa beneït, que aquell és el seu territori i ella la madona absoluta.

No es veuen caure estels tot i que el cel és net. Tampoc no sona cap clavicèmbal ben temperat per fer la nit esplendorosa. I tanmateix el nocturn es teixeix lentament però sense gens de patetisme, ans al contrari.