marginàlies

Temps era temps –més de cinquanta anys- els matins dels dissabtes hi havia escola. Ens formaven l’esperit nacional i es veu que a molts els va fer l’efecte desitjat perquè hores d’ara el demostren amb un ímpetu, una agressivitat i en excessius moments amb una violència que entabana. Hi pensava, en aquestes ardors feixistes inoculades en consciències grenyals, en construcció, en el migdia d’aquest primer dissabte d’agost, a la vila on vaig néixer i on procur acudir amb assiduïtat, ben arrecerat de l’aire que bullia.

En haver acabat les tasques encomanades per la madona de la casa acabada d’estrenar i de desar, m’ha sucat tres llimones amb aigua ben fresca, m’he acomodat a l’aiguavés de davant, fresc gairebé com l’entrada d’una mina, m’ha posat les Variacions Golberg, que sap que em traslladen a un estadi fronterer amb la placidesa, i d’una butaca comodíssima estant m’he donat a les evocacions més remotes.

No passava un alè d’aire i pressentia el mateix ardor del carrer de quan érem criatures. En els dies i les hores de més calda teníem prohibida l’eixida de casa i tanmateix no ens avorríem. Els infants són mestres en la gestió del temps. És clar que fugíem, que era part dels jocs que improvisàvem els nins del carrer. Exasperar les mares formava part del catàleg extens d’entreteniments i esbarjos. Aleshores tots els nins érem del carrer i els que no ho podien ser se’n dolien. El carrer socialitzava i alliçonava molt més que la formació de l’esperit nacional.