En el meu modest bloc hi ha un apunt que destaca per sobre de tots els altres, pel nombre de visites rebudes. Avui ha superat les 12.000 visites, quan no fa ni un any de la seva publicació, triplicant gairebé el nombre de visites que ha rebut l’apunt que el segueix en el rànquing, escrit en fa tres. Amb el títol Segur que som a 2012? la història que s’hi explica va triomfar i indignar la societat catalana tot just encetat l’any 2012. La història circulava i impressionava a la velocitat de la llum, se’n van fer ressó diversos mitjans de comunicació i va fer d’altaveu d’altres històries semblants fins llavors silenciades. El tema va trascendir a nivell polític i jurídic. Poc ens imaginàvem que aquesta pregunta que es feia en Gustinet (Josep Maria Tejido, veí d’Espolla) seria la pregunta que definiria l’actualitat política del nostre país. Com he resumit en una improvisada corranda, 

Farà un any en Gustinet
escrivia corglaçat
el que avui el senyor Wert
ha posat d’actualitat

I es que amb Wert Aznar i FAES

(segueix) 

En el seu article “La por més prosaica”, a la contraportada del diari ARA del divendres 14 de desembre, Xavier Bosch parla obertament de l’abast de les intencions de la dreta espanyola expressades sintèticament en la frase d’Aznar : “Abans de trencar Espanya es trencaraà Catalunya”. No es tracta de creure en fantasmes, es tracta de saber-los veure i, sobretot, de saber fer-los front. Em ve al cap, sovint, i encara més després de llegir l’article, aquella faula de Tomás de Iriarte dels “galgos y podencos”   o tantes altres històries similars, amb moralines que porten a una lliçó recurrent en la història: si l’atacant ens enxampa desprevinguts, estem perduts, i si estem desprevinguts perquè discutim entre nosaltres – víctimes potencials iguals – confonent l’enemic, doncs la història és ben patètica, si em permeteu l’expressió. Però no per patètica poc repetida al llarg de la història. 

Vivim un moment històric. Però no només perquè l’independentisme català ha sortit de l’armari i ha entrat a l’agenda política real, sinó perquè l’ultradreta espanyola que mai ha qüestionat ni rebutjat els crims del franquisme – ni tan sols els ha reconegut com a crims – governa sota l’empara de la democràcia. Com Hitler, sí. Com Hitler.I de moment ningú els para els peus. Corprèn el silenci del món progressista espanyol davant aquesta ofensiva. Jo fa setmanes que busco manifestos d’intel·lectuals i no en trobo enlloc. No pas perquè pensi que aquests manifestos tinguin molt poder, ja ho sé, però són un indicador. I la seva inexistència aboca a una pregunta que fa estremir: què se n’ha fet de la ideologia d’esquerres a España? S’ha extingit??

El Gobierno Español ja ni tan sols se n’amaga, i per exemple subvenciona desmesuradament i obertament la FAES, aquest laboratori d’idees presidit per un Aznar pletòric, amb fruits tan nítidament fidels com la reforma de Wert. La reforma de Wert és comparable a la llei d’educació anterior a la de Villar Palasí, del 1970 ens situem doncs com a mínim a l’any 1956, en ple franquisme.

Van a per nosaltres. Fa anys qui hi van, però ara més. No els importa trencar Catalunya com no els va importar bombardejar-la durant la guerra. Els obsessiona exterminar el virus catalanista. Malgrat els morts durant la guerra i els milers d’exhiliats, malgrat la repressió franquista, les prohibicions i la persecussió ideològica, no ho van aconseguir. I ara hi tornen. Hi tornen amb armes molt potents: ens ofeguen políticament i econòmicament, ens estrafan mediàticament… I nosaltres ens hauríem de saber defensar amb intel·ligència. I no estic segura que ho fem.

Xavier Bosch acaba l’article dient “algú ha pensat alguna estratègia i algun pla per aguantar la gran sotregada? ” I crec que l’energia hauria d’anar per aquí. Hauríem de posar totes les nostres competències intel·lectuals, tot el nostre coneixement i creativitat al servei del poble, i pensar una estratègia per mantenir-nos sencers malgrat la potència dels qui volen fer una gran trencadissa. L’estratègia per assolir la independència requereix també molts actius, però no oblidem la de la resistència.