marginàlies

A Can Gazà avui hem dinat de caragols a la mallorquina; tot un luxe. Un amic de l’ànima ens els ha regalat. Són així de generosos, els nostres amics. Excel·lents, els caragols, com totes les menges que cuinam a casa. Menjam tan bé i aprofitadament que no solem agrair com caldria la feina dels responsables de cuina. El coc en cap, Jaume Santandreu, procura recordar-nos –i fa bé- que l’equip de cuina, en el fons, forma un obrador de prodigis, un taller d’artistes perquè cuinen a partir d’allò que hi ha en el rebost, que es nodreix del que ens fan arribar els amics proveïdors. Seria molt més simple fer el menú setmanal i comprar diàriament els ingredients, però es perdria la creativitat, la màgia, encara que molts dies sigui un maldecap.

I mirat de prop, Can Gazà, té molt de màgic, de prodigiós. Tot s’aguanta amb pinces, però resisteix tots els embats. De la precarietat de tot n’ha fet el dipòsit resilient necessari per mantenir la força i la dretura. Instal•lat permanentment en la crisi, Can Gazà ha fet peu fiter en la realitat sense adjectius ni matisos i sobre aquesta base ha construït l’aixopluc que més dignifica el rebutjat. Els animals de la granja i tot prenen un caire especial, com si volguessin fer costat als residents embolcallats en totes les mancances possibles.