marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de juliol de 2018
0 comentaris

EL DOLOR DE LES DENTS DE LLET

L’olor de la figuera arriba net i calm fins a l’ombra del lledoner on el meu preceptor maleeix el dolor intractable de les seves dents en rebentar les genives. No entén el sofriment, el preceptor. No li troba les anses per dur-se’l a sa boca i tastar la seva agrura. Ni li troba la veu per mirar d’imitar-la. Només veu com es va fent lloc a colzades entre tots els descobriments que es precipiten a doll i que tant de gust li donen.

El meu preceptor no sent l’olor tan acabada, tan dilatable de la figuera, la que esguarda el niu dels coloms que mai no deixen missatges. Si ho pogués fer, alçaria el cap vers un punt indeterminat del cel cercant qui sap què i tot d’una es faria càrrec de tot el que li voldria dir la flaire figueralera. I somriuria arrufant el nas.

La terra exhala la còlera de l’estiu i els brins no troben l’aire que els enjogassin. Un cavall de serp jove amb el verd pujat de to no es perd detall del desesper del meu preceptor que plora sense trobar consol la determinació de les dents. Angunieja veure com la criatura s’arrabassaria les genives de tant de mal.

No hi valen besades ni moixaines, òbviament, fins que repara en un grapat de formigues que traginen a una velocitat extraordinària cap al seu cau un cantonet de galeta que li ha caigut. I s’ha conformat a mirar, només. Sabia que no podia tocar aquell prodigi i així m’ho ha fet a saber amb sa mirada enllagrimada.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.