ULTRADRETA: ULTRAVIOLÈNCIA

Ahir un policia nacional va agredir el periodista Jordi Borràs tot cridant “viva España” i “viva Franco”, dos crits molt edificants, com tothom sap. Diuen que per curar-nos en salut hem de dir que “presumptament” el va agredir. Quedi dit, però de qui em refio és de Jordi Borràs, no d’un ultradretà violent (diguem-li feixista) que li va rompre el nas perquè sí, perquè se sent amb tot el poder del món per rompre-l’hi i perquè sap prou bé que no li passarà absolutament res; perquè, com la majoria dels ultradretans violents (diguem-los feixistes) que contaminen –per usar un terme excessivament amable, ja ho sé- l’aire que respiram, actuen violentament perquè saben que són impunes; immunes als correctius i als càstigs. Aquest mateix policia que en la seva fugida –perquè sorprenentment va fugir com si fos no sé qui o què- va deixar en el lloc de l’agressió un ganivet, no serà suspès ni de feina ni de sou perquè segons ha dit l’agredit va ser ell; va ser Jordi Borràs qui li va pegar, raó per la qual ha presentat la corresponent denúncia. Per això, per haver entrat en fase judicial, se li obre expedient informatiu però no se li aplica cap correctiu. Les imatges que diversos testimonis varen prendre neguen rotundament la seva versió, però és igual: ell és policia, és autoritat i, per tant, seva és la presumpció de veracitat.

La ultradreta violenta (diguem-li el feixisme) en aquest Estat espanyol que tant escanya, des que morí el seu mentor, en Franco, ha estat tractada amb una condescendència esborronadora. S’ha estat tan indulgent amb ella que als seus seguidors no se’ls deia i encara se’ls diu pel seu nom, sinó amb un apel·latiu entranyable: “nostàlgics”. S’ha estat tan servicial amb ells i la seva ombra allargadíssima que no s’ha anul·lat cap dels judicis sumaríssims que es varen fer i fins ara mateix no s’han obert amb moltes dificultats les primeres fosses comunes. Han campat tan a l’ampla, que una fundació com la del dictador sanguinari segueix rebent substanciosos doblers públics quan a qualsevol estat amb els estàndards mínims per dir-se demòcrata estaria perseguida per la llei. Cal recordar que el 15 d’octubre del 1977 es promulgava una llei d’Amnistia que, de facto, impedia o impedeix perseguir els delictes contra la humanitat comesos durant el franquisme.

Basta veure qui ha condemnat aquesta agressió i qui no; i, sobretot, mirant els que l’han condemnada, amb quins termes, de quina manera ho han fet tots. I és d’aquests silencis, d’aquestes tebiors, d’on menja i beu la ultradreta més violenta o, simplement, el feixisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *