TERRA DE PAU

Avui he començat la meva particular escola d’estiu amb els meus preceptors, un que d’aquí a tres mesos mal comptats farà cinc anys i l’altre que prest farà nou mesos. No hi ha programa, és clar, tot és obert a tots els vents dels esperits més inquiets, encara que ens proposam aprofundir en la pau de ca n’Estranya, una pau densa -que no és altra cosa que la solidificació de la tendresa- que es pot llescar; la pau tangible que alimenta i fa avançar els rebels de les millors causes.

Segur que es farà curta, aquesta escola estiuenca; no seré a temps a aprendre tot el que m’ensenyin dos mestres excel·lents que filen molt prim, treuen tot el suc possible a les qüestions més substancioses  i de la manera més natural i simple t’indiquen com sortir dels destrets o de les formulacions més desconcertants.

Són dos mestres, a més, que es complementen. El més gran és pura física i química; el segon, filosofia i lletres. El major fa anar el cervell a mil per hora i lliga caps tothora. Enraona sempre i s’explica com un llibre obert. El més jove mira més a l’aire i cerca les respostes amunt, dins la bombeta d’una làmpada, en les voltes hipnòtiques del ventilador, en el tremolor de les fulles del lledoner de ca seva –que fa la millor ombra del món conegut- o en el vol dels coloms silvestres.

Avui, a l’hora del dinar, m’han donat la darrera lliçó del primer dia i m’han agafat sense paper ni bolígraf per prendre’n notes. El preceptor més gran ha demanat gens retòricament qui era Déu i què feia o havia fet. Per un instant les suculentes albergínies farcides s’han glaçat de cop. Se m’ha acudit de dir-li que per alguns era qui havia creat l’univers; altres, però, consideraven que l’univers s’havia creat per una mena d’explosió còsmica.

El preceptor que ha fet la pregunta, davant la meva resposta dubitativa i sens dubte empegueïda, ha restat uns instant en silenci que m’han semblat una mala nota per la resposta. L’altre, el més jove, ha somrigut amb delit, ens ha mostrat les genives a punt de dentar, ha tirat el cap enrere, ha mirat una bona estona la làmpada de la cuina, ha aixecat el dit índex de la mà dreta i ha dit unes paraules que sols ha entès el preceptor major.

-Diu que déu és sa mamà.

La bufada amable d’aire tebi que ha seguit aquesta proclama  no ha fet més que estovar encara més la pau perdurable de ca n’Estranya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *