miozz mirades

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes fot molt! Fot i és una gran pèrdua per Badalona i per les televisions locals en conjunt. És una injustícia i un indicador de en què es pot convertir la televisió i ràdio local sota la batuta d’un govern que no té cap escrúpul a l’hora de privar la ciutat d’un prestigiós i qualificat altaveu a favor de la cultura participativa, la cohesió i la convivència en la diversitat. De la mateixa manera que no té cap escrúpul per plantar-se a davant la porta de les escoles a repartir xupa xups per vendre el sistema policial que està prenent el control de la nostra vida ciutadana. Són decisions polítiques que dibuixen un model de ciutat. Un model de ciutat que no m’agrada gens ni mica. 
(segueix) 

Potser em direu que no hi té res a veure. Que una cosa és lamentar el tancament de Nines Russes, un fet derivat suposadament de la crisi, i l’altre, aquesta obsessió del nou govern per anar exibint la Guàrdia Urbana, per augmentar la seva presència i la seva popularitat.

Però per mi és un clar indicador ideològic.

Què significaven les Nines Russes, què eren?

A més de ser un programa consolidat, de gran qualitat periodística i humana, un programa premiat i reconegut, era un programa molt escoltat, molt participat. Qui no coneixia el “nines”? NINES RUSSES ha estat una porta oberta al pols humà i associatiu de la nostra ciutat, una oportunitat de fer i sentir Ràdio (i darrerament també tele) locals com uns mitjans qüotidianament propers, sensibles, oberts, crítics, de totes i tots i de tot arreu, amb sentit de ciutat sencera. Ens retornaven uns mitjans molt cohesionadors tant des del punt de viata territorial com des del punt de vista de la diversitat cultural. 
I eren programes molt concorreguts! Diàriament circulaven pels estudis una gran pluralitat de persones i entitats, es projectaven una gran diversitat d’iniciatives i exeperiències.

Les Nines Russes tenien l’orella ben parada i els ulls ben oberts, tenien una lent d’augment que detectava les mogudes interessants al més petit moviment, fossin de gran o de petit format, fossin tradicionals o innovadores. Fossin més comunitàries  o més personals, sempre hi sabien treure el suc humà i comunitari, el suc transformador i el missatge a favor de la convivència.
Precisament ara havíem encetat una colaboració que havia de portar als estudis joves alumnes de diferents centres i barris que practiquen compromís cívic a partir de l’Aprenentatge Servei. Qui els tornarà a donar la paraula, ara, qui? Qui serà sensible al poder transformador d’una pedagogia que mou els joves a comprometre’s amb el seu entorn?

Estic de dol, em costa acceptar aquesta pèrdua. Durant els darrers anys, la Cristina Pitarque i la Carlota Santos han format part del meu univers d’una forma regular, continuada, ja fos escoltant-les, ja fos trobant la seva unitat mòbil perseguint actualitat diversa, ja fos compartint estudi o línia telefònica.
I m’han infós una gran confiança en el paper inclusor i cohesionador dels mitjans de comunicació locals. No puc creure que el seu silenciament es degui a una coincidència neutre de factors. En absolut.

De la mateixa manera que no és cap coincidència neutre de factors que a partir d’ara a qualsevol concentració ciutadana hi aparegui un gran estan des d’on la Guàrdia Urbana es fa estimar pels infants, exhibint el seu poder i les seves armes, regalant dolços i xapes amb fotografies dels nens disfressats amb la gorra.

No són coincidències neutres. Hi ha una ideologia darrere de tot això. Fer callar uns altaveus i potenciar-ne uns altres.

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes és una gran pèrdua per la ciutat. I fot!