miozz mirades

Aquest any Dilluns de Pasqua cau en 9 d’abril, i el ressó de la Pasqua Florida té més gust de mama que mai. Ahir tornàvem de passar aquests dies familiars a la masia, i no puc dir que hagin anat malament, els hem pogut fer, i això ja és una alegria. Ha estat bonic, agradable. Però hi ha un llast tristoi que no em trec de sobre, un engrut aiguabarreig d’esgotament, enyor i desànim. De vegades el temps és com un engolidor que tot ho devora, i cada cop deixa menys marge.  (llegir tot l’apunt) 

Hi ha el què hi ha, més la nostra capacitat per viure-ho en positiu i reconvertir-ho. Una capacitat que menja molta energia…
Em llevo aviat, que tinc molts deures de la feina, i des de la matinada que no em puc treure del cap la veu de la meva mare cantant caramelles. La Pasqua sempre ha estat un dia molt d’ella.

Aquests dies, quan en Frederic la cridava com ja ens té acostumats, en comptes de consolar-lo m’afegia al lament: jo també la trobo a faltar, i no saps com! I a l’instant el pensament segur que està contenta de veure com ens en sortim. Avui farà 7 anys que va morir, i voldria que fos certa l’existència d’una hora en què els morts i els vius es barregen de debò. Ni que només fos un instant per abraçar-nos. Em deixo acompanyar per les paraules d’en Llach amb el seu cant de l’enyor (podeu triar, la xarxa en va plena).

I penso que aquestes Caramelles que avui passejaran per Baix a Mar són una d’aquelles coses que quan es van fer (reinventar-les) i jo vaig participar-hi, vaig comptar amb ella, i la va fer feliç aportar la seva memòria de tonades i lletres. Seria bonic, avui, seguir-les plegades, i fer el camí sota els balcons de bracet amb ella. 

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort. 

(LLUIS LLACH)