miozz mirades

Em llevo amb un moviment de cotxes a la NII semblant al dels matins festius no estiuencs, i això em fa pensar que la vaga està començant amb èxit. Dels dos tallers de cotxes veïns un té la porta ben tancada i l’altre treballa amb normalitat. Penso, doncs que aquest sigui el signe: dret a fer vaga i dret a no fer-ne, i dret a complir serveis mínims estipulats. Però hauria preferit veure totes les portes tancades, i tancades per decisió pròpia, no per por als piquets. Aquesta no és una vaga més. També m’hauria agradat que al meu institut la seguís el 100% del claustre. Perquè aquesta no és una vaga com moltes altres. I és cert que estem molt cremats pels tripijocs dels sindicats, i que aquests tampoc ens representen. I que a nosaltres, treballadors normals, sí que ens descomptaran un bon pessic del minvat sou per haver-nos sumat a la vaga. I que potser sí que al segle XXI ja li pertoca trobar altres fórmules de lluita més eficaces. Però són certeses que no valen com a excusa, avui no. És massa gran el què passa, massa gros. Massa decisiu. Massa fort.

De bon matí sempre que puc llegeixo el portal Vilaweb, i hi busco l’article del Partal. Aquesta vegada, abans de fer-ho, l’article ja m’ha arribat per diverses bandes. Val la pena difondre’l, m’hi sumo. Així no podem seguir. Per això jo avui faig vaga, i espero que aquesta no sigui una vaga més. Espero que sigui la vaga, la vaga que marca un punt d’inflexió perquè… així no podem seguir! (llegiu-lo!)