miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

no cola, alícia, no cola

Alícia Sánchez Camacho també s’ha sumat a aquest joc demagògic populista – jo en parlava a indignats amb la cultura?! m m m 🙁 – de qüestionar certes despeses destinades a activitats culturals contraposant-les directament a les retallades en primeres necessitats socials (en aquest cas la sanitat), sense, en canvi, qüestionar-ne d’altres de molt més quantioses o sense plantejar-se quina és realment la mare dels ous del dèficit en el finançament català. I és clar, la jugada fa figa d’entrada, però a més venint d’una representant del PP, acaba no aguantant-se per enlloc… (segueix)

La líder del PP de Catalunya i nova presidenta del comitè electoral del partit podia haver escollit exemples molt més potents i actuals, – en comptes de centrar-se en una entitat cívica catalana com Òmnium – per escenificar aquesta falsa preocupació per les necessitats socials i per l’ordre de prioritats en la despesa pública. S’hauria pogut referir per exemple a la subvenció que l’Estat atorga al cinema espanyol i als premis Goya acabats de celebrar. I hauria estat coherent amb la línia del seu partit, que ha qüestionat aquesta despesa – amb cert caràcter ideològic diuen – durant l’anterior legislatura. Però segurament s’ha estimat més no fer enfadar l’Academia, ni posar l’electorat en la tessitura d’haver de posicionar-se en contra que hi hagi bon cinema espanyol que triomfa. O senzillament no ha volgut posar cap exemple en clau estatal. Però és que alhora de buscar exemples catalans, també hauria pogut escollir com a paradigma de la despesa criticable, les subvencions públiques a la Feria de Abril, que malgrat la crisi l’any passat i malgrat les crítiques i de níncies de veus autoritzades com “els altres andalusos”, van seguir augmentant, i força. No cal demanar-se perquè no ho ha fet. A ningú se li pot escapar que en escollir l’exemple d’Òmnium  Alícia Sánchez Camacho no està pensant només en la tasca cultural que aquesta entitat desenvolupa, sinó en el el seu paper de referent de la societat civil organitzada al voltant d’un sentiment i d’una idea de llengua, cultura i país. És la capacitat de mobilització que va saber articular Òmnium al voltant del Dret a Decidir, o les seves propostes de Full de Ruta Nacional, el que la fan percebre com a revitalitzada i molt legitimada popularment, la que la fan ser un bon exemple per escarnir davant l’electorat anticatalà o potencialment anticatalà que viu a Catalunya (no oblidem que ho ha dit en declaracions a els matins de Tv3).
Però precisament per aquest matís encara és més maquievèlic que això ho digui obertament algú del PP justament en aquest moment. Òmnium és una entitat legal i democràtica, que va desenvolupar una àmplia tasca en la clandestinitat, durant el franquisme. La seva transversalitat política i el seu compromís democràtic no deixen cap escletxa oberta a dubtes, i és precisament aquesta conjunció el que ha donat a l’entitat la solidesa social, plural i oberta, que l’han permès mantenir-se malgrat l’embat de les diferents tempestes polítiques del context país, al llarg de diferents etapes i moments. La mateixa solidesa social plural i oberta que l’han permès créixer i actualitzar-se, assumint nous reptes al voltant de la cohesió social i del futur del país. I tant en aquells orígens clandestins del franquisme com en les posteriors etapes, entre les personalitats  i la base social associada que ha impulsat i donat suport a l’organització cívica, social, i associativa (no partidista) hi ha hagut també militants i simpatitzants de CIU. Com n’hi ha hagut i n’hi ha de molts altres partits, i de moltes altres “no afiliacions”. Però la transversalitat i obertura de l’entitat (que es financia en un 67% amb fons propis) acull també votants i militants de CIU, el partit que va guanyar les eleccions prometent lluitar pel pacte fiscal i mostrant perfil sobiranista, i que ara governa pactant amb un PP empoderat i ambiciós que marca perfil predemocràtic. Potser vaig molt errada, però hi llegeixo, en el gest de la Camacho, una provocació directa, un tibar molt més la corda… fins que peti per alguna banda?

Fa pensar.

I finalment no puc passar per alt recordar que aquest – el PP – és el partit parlamentari que més ha defensat que l’estat subvencioni una fundació privada destinada a difondre una ideologia política antidemocràtica, la Fundació Francisco Franco. No ho oblidéssim pas. Mai.

(I encara no puc acabar l’article, sense abans felicitar la ràpida resposta d’Òmnium reclamant al PP que prediqui amb l’exemple, ho podeu llegir aquí tot i que jo proposaria a Canacho que reclami directament els diners que ens deu l’estat per evitar les retallades de sanitat)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.