miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

literalment esborrats

Esborrant part del paisatge català, deformant la realiat, l’Editoral Destino què pretén? És una estratègia comercial per no patir les conseqüències de la catalanofòbia? Això no és fer-li el joc? Em ve al cap allò de l’Edmund Burke, “tot el que cal per al triomf del mal és que els homes de bé no facin res”
(continua)

Fa uns quants anys, quan tot just s’estrenava, el canal cuatro va venir a Badalona per gravar un documental sobre la vida i procés d'”integració” d’un xicot xinès que era alumne meu. Ens havíem de trobar per anar a veure un partit de La Penya, dins els programa de participació en la vida ciutadana i ús social de la llengua catalana que impulsàvem des de l’Espai Jove de Converses Interculturals. Als guionistes del reportatge els interessava molt l’escena de com ell arribava, ens trobàvem i jo li lliurava les entrades. La nostra trobada sota les escales del pavelló Olímpic, va ser gravada per les càmeres, i en adonar-se que el xicot xinès i jo parlàvem en català amb tota naturalitat els periodistes em vam demanar que ho repetíssim i parléssim en castellà, ja que el Canal quatro s’emetia a l’estat espanyol.
No m’ho podia creure!

No es tractava d’un reportatge? No havien de captar com vivia i es relacionava aquest jove en la seva realitat real? Doncs en la seva realitat real ell vivia a Badalona, una ciutat catalana, i en alguns entorns el xicot es relacionava en català. Especialment en el context de l’Espai Jove. Com podien, des d’un criteri periodístic, voler falsejar aquesta realitat? Em van amaneçar que si no ho tornava a fer en castellà ho ometrien, i mai he sabut què van arribar a fer. Em vaig perdre l’emissió del reportatge. Jo, per descomptat, no vaig repetir i falsejar l’escena. L’incident m’ha vingut a la memòria avui quan he llegit el cas de l’editorial Destino amb el simpàtic Stiltton…ho podeu llegir  en aquest article 

Realment la notícia sobre com l’Editorial Destino ha manipulat la il·lustració i el títol de la traducció al castellà de l’especial Sant Jordi del famós ratolií Stiltton per tal d’evitar que hi surti la senyera és absolutament patètic. És portar al surrealisme més extrem l’ànsia d’esborrar-nos del mapa.

L’Estat Espanyol juga a sentenciar que Catalunya és Espanya, a voler obligar que Catalunya sigui Espanya, alhora que nega Catalunya. Qualsevol informació que tingui a veure amb la realitat cultural i pròpia catalana s’omet, s’esborra dins les fronteres d’aquest suposat estat plurinacional. Hi ha productes que s’escapen de la crema, i Pa Negre n’és un exemple. Però la capacitat que té l’aparell mediàtic espanyol per obviar qualsevol signe de catalanitat reconeixible en els seus productes culturals – o comercials – d’èxit és imparable, i és molt més que destructiva. Encara que per a molts sectors catalanistes, cada cop més, aquest buit sistemàtic s’aprova i defensa com a signe evident de desvinculació entre el nostre país i l’estat, l’argument fa les seves aigües en el moment en què aquesta desvinculació desitjada no és en l’ara mateix una realitat ni políticament ni administrativament.

I així, cada vegada que a l’Estat Espanyol una ràdio, una tele o un diari òbvia i desaprofita l’oportunitat de fer visible la pluralitat lingüística, cultural i nacional que coexisteix damunt aquesta catifa retallada entre el Mediterrani, l’Atlàntic i el Cantàbric, i sota l’equívoc dibuix de les seves fronteres polítiques i administratives actuals, cada vegada, dic, es contribueix un punt més a formar ciutadans incultes i, a part d’incultes, intolerants. O dit d’altra manera, es perd l’oportunitat d’ajudar a formar ciutadans del món, oberts a la pluralitat.

Que el món editorial entri també en aquest joc és demencial. I que ho faci una marca de suposat progressime i compromís per la llengua catalana, com és Destino (Destino-Grup 62…!!!) això ja ho supera tot.


  1. És una pena Dolors, però no els interessa conèixer com és l’ambient a casa nostra, i és per això que convé tocar el dos. Ara bé, tu no opines com jo que el fet que ells ens menyspreïn no implica que nosaltres haguem de fer el mateix? Dit en altres paraules, no trobes que per la nostra forma de ser podríem actuar amb més elegància i, a la vegada, amb més intel·ligència? Ho dic perquè a l’article que enllaces del Geronimo Stilton (que t’agraeixo que enllacis, per cert) una persona ha comentat que sóc un mesell que només fa que lloar les excel·lències de la cultura espanyola, i trobo que no he fet això: simplement he pres com a exemple el cas per mostrar el rebuig de part dels espanyols cap a tot el que faci olor a Catalunya i, a més, com a mostra del que hauríem de procurar esquivar. Els comentaris són aquí: http://superviventcatala.blogspot.com/2012/02/un-ratoli-descatalanitzeu-lo.html. M’interessaria moltíssim saber què en penses!

    Salut! 

  2. Temps era temps, en el procés de transformació del franquisme en el règim actual, els símbols identitaris catalans eren reconeguts i acceptats arreu de la península. Això ho escric ara i m’adono que certes generacions no s’ho creuran. En tot cas, després de 35 anys del nou règim hem arribat fins on hem arribat. No m’entrentindré a assenyalar responsables i a proclamar condemnes. El que em ve de gust es proclamar que hi ha un futur on se superarà aquesta relació torturada…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.