marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 de juny de 2018
0 comentaris

EL REFUGI DE LES PRIMAVERES

Li deien quan coronava la quarantena que s’assemblava feridorament a Gustav Mahler i ell s’ho prenia amb manifesta indiferència. Amb desdeny, retrucava que no era músic de la seva devoció tot i reconèixer que es rendia davant l’adagietto de la seva simfonia número 5. I tot d’una precisava que no sabia amb certesa si era la música de Mahler o Luchino Visconti i la seva “Morte a Venezia” –la pel·lícula que incorporava el tema i que, de retruc, tragué de la letargia Mahler- el que el transportava a aquell estat de quietud productiva.

Tanmateix reconeixia –i ho segueix fent- que la vida maçolada de Mahler l’atrau. El corprenen les tragèdies que hagué d’acarar des de criatura; la seva obsessió amb la mort; les tres hores i escaig de consulta passejada amb Freud, que volgué cobrar quan Mahler ja havia mort. La seva relació amb Alma, la seva dona…

A frec dels vuitanta anys sent necessitat mahleriana d’expressar amb nitidesa, harmònicament i perfecció. Treballar a fons i sense descans les paraules per acarar-se a la incomprensió i a l’oblit, a la memòria que es vol retre als abismes dels forats negres. És en la vellesa pura que es plany d’haver estat negat per a la música. Si hagués sabut tractar les notes, ara posaria la sensibilitat en pèl, engallinaria la pell, esvalotaria els cabells i alliberaria les punyides de l’ànsia que mai no l’abandonen. Si sabés compondre música, ara mateix, estiraria les mans per ventar l’aire i treure-li els sons més punyents, fascinants i captivadors.

I més ho creu i ho sent així deixant-se prendre per “Das Lied von der Erde”, el cant a la terra de Mahler. I submergit en la seva mar encara pot imaginar-se escrivint versos vuitentins a la vora d’un estany d’aigües juganeres on les primaveres hi cerquen refugi en les nits tèbies. S’hi veu empaitant la bellesa, com sempre ha fet, incansablement. Té el cor cansat que ja li demana el pam de terra –de la seva terra- que li pertoca per entrar a l’eternitat, i la llàntia que l’ha d’acompanyar momentàniament, fins que s’avesi al pes de la solitud inalterable, però li demana paciència, que esperi un instant, que el deixi córrer una mica més rere aquella miloca. Blaveja, el dia, i la pena aprofita la claror per assecar els jardins que tant costa que floreixin. Certament, diu com Mahler, llòbrega és la vida, fosca la mort.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.