miozz mirades

Mira si tens un cinc d’oros. I es veu que sí, que el té, m’escolta i l’escull i el posa al mig de la taula; i comencem la partida. Jugar a cartes amb una sola mà no és fàcil. I encara menys quan la mà tremola sense control. Però es pot.(segueix)

Cal una mica més de temps i cal organitzar-se amb piles de cartes girades damunt la taula. Mirar i escollir. Classificar, decidir. I tirar la carta, posar-la bé, això sí: tenir una sola mà i que li tremoli no fa que oblidi el seu estil meticulós i pulcre. La tarda encara té llum, i anem desgranant-la a mida que bastim cinquets, aquells antics “cinquillos” d’abans d’aprendre a normalitzar la llengua.

Pot semblar un joc simple, però no ho és del tot. Cal controlar molts estímuls, cal identificar, comptar i escollir, decidir…processos cognitius actius que el meu germà, encara que no ho sembli, té ben desperts i pot exercitar si s’estimula. Abans de l’ictus en Dani sempre feia un joc molt intel·ligent…potser el podrà recuperar de mica en mica. Potser, si s’exercita. De moment consolidem el cinquet i després practiquem amb els primers passos del continental, les parelles i els trios... el que és evident és que quan s’és depenent si els de l’entorn no ho faciliten no hi ha exercitació possible. I aquest detall de vegades em mortifica. De vegades les seves hores buides em cauen al damunt com pesades tones, i són un autèntic llast.

Per això dic que les cartes curen. El curen a ell, que el fan ser actiu i demostrar-se a si mateix i a tots els altres que el seu pensament cognitiu funciona, malgrat el silenci. I el fan posar en marxa processos mentals que, com ja s’ha demostrat, poden fer regenerar funcions cerebrals danyades.

I em curen a mi del dolor de no poder fer tot el que caldria per ajudar a la seva recuperació. De veure’l tancat dins un  cap, un cos, que pensa més del que actua, que es pot expressar poc, però que s’expressa molt més del que sovint capta el seu entorn immediat. Em direu que això ja no toca, que aviat farà 10 anys, que ja ho hauria de tenir ben “superat”, assumit… i sí que ho tinc assumit: tinc assumit que encara progressa i pot progressar, i que per això cal ser-hi, per això voldria tenir més temps. Ni que fos per poder jugar amb ell a cartes cada dia i anar-lo estirant i arribar a tornar a fer partides del “Conti”recordant els vells i bells temps.

Però no s’hi val a desesperar-se. De moment gaudim la tarda. La que tenim, la que podem. I anem bastint aquest cinquet de cartes, passes? ara tiro jo, et toca, passo! Les meves paraules i el seu gest expressiu musiquen aquest mosaic d’encerts que sense ni una errada va creixemt damunt la taula.

Arriba el taxi, i pleguem, ja marxes. T’ho has passat bé? Primer diu no amb la cara, i seguidament un somriure de complicitat que es converteix en dolça i múrria rialla em retorna el Dani sornaguer, el de tantes batalles. Així t’ho has passat bé? I em clava la mirada que ho diu tot, i dibuixa un “és clar que sí, mira que ets pesada” i ho sóc ho sé. El seu petó gairebé em travessa la galta.

Curiosament avui, quan he anat a portar l’altre germà, en Frederic, al Centre, un treballador m’ha fet una consulta i hem comentat bibligrafia especialitzada en temes del cervell. En sabem tant poc!!!