250 DIES EMPRESONATS

No sé si anit ha estat màgica; no ho he notat, sincerament, encara que reconec que per aquestes coses fetilleres tenc el cuir –i l’esperit- gruixat. El que és segur és que el foc –cert o virtual- no ha consumit tot allò que calia que consumís per poder viure més a plaer del que vivim i com ens fan viure. Tanmateix, amb homes i dones tancats o exiliats sense haver comès cap delicte, la revetlla de sant Joan no és festa plena i fins i tot el foc sembla fer parts i quarts.

Avui dematí, observant els progressos del meu segon preceptor, a punt de fer els vuit mesos; atenent que la seva envergadura de moviments de braços ja supera el metre, raó per la qual tot allò que es troba dins aquest diàmetre perilla, pensava en el fill de Jordi Cuixart, que avui fa 250 dies que és a la presó de Soto del Real. Pensava amb els amanyacs de pare que li roben, amb les hores infinites de tacte de fill que no li permeten. Pensava amb tot el que injustament li furten i que jamai ningú no li podrà retornar de cap manera. El mateix es pot dir dels altres represaliats i ostatges, encara que no tinguin criatures molt menudes, grenyals, en procés inicial de constitució.

No podem normalitzar aquesta situació manifestament injusta, ominosa, de les persones preses o exiliades. No s’ho mereixen, precisament perquè són objecte d’una represàlia inacceptable en un estat amb uns mínims fonaments democràtics. No podem oblidar en cap moment la seva situació abominable. La nostra quotidianitat no ho serà fins que no siguin amb els seus completament lliures.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *