marginàlies

Tot són rocs i sots, camps immensos de travelades i les morrades se celebren amb força entusiasme. Camins sense sabates, peus sense brúixola i carretades de renecs que mai no arriben a destí per manca de fars i alimares, contràriament als somriures dentifricis que no aconsegueixen enganyar els corcs però que sempre troben les balises necessàries per no esbarriar-se. La set té gana i es menja les ungles dels peus. I no cessen els sons orientals per entobiar l’aire empolsat que s’espolsa com pot l’estrèpit de la follia. Els que ja no hi són han pres el cervell del líder com si fossin càlculs biliars. Llisquen per la seva matèria grisa com si fossin patinadors experts en camps d’entrenaments, ara fent els cent metres llisos, suara una marató interminable i així fins que s’apaga la llum i les ganes d’aprofitar-la, moment en què els morts descansen, instants que aprofiten els pensaments més bèsties per estressar el cervell. Així, l’estupidesa mana, espanta els somnis i escridassa els desigs sense cabestrell. I tot són valls de perns i gent abandonada.