indignada amb la monarquia
M’indigna la monarquia i m’indigna que la monarquia no indigni a tothom qui creu amb la necessitat d’eliminar privilegis per aconseguir la igualtat de drets i d’oportunitats, m’indigna que no indigni a tothom qui creu amb la democràcia real (veritable), i m’indigna que no indigni a tothom qui defensa una persecussió ferotge de privilegis i fraus en el món polític. M’indigna la monarquia i aquesta mena de protecció còmplice que els regala la societat. Una protecció que no sempre és pueril: actualment les anàlisis d’experts de per què cal “salvar” la monarquia enfront l’extrema dreta, com a garant de la democràcia em desconcerten…
L’Arcadi Oliverars, persona respectada pels seus coneixements i radicalitat de plantejaments socials i polítics, ha parlat sovint contra la monarquia, ha posat l’accent en la corrupció i els negocis bruts de la monarquia, pagats pels ciutadans, i la il·legitimat de la institució monàrquica tant utilitzant arguments democràtics com des de l’argumentació monàrquica, que tampoc dona la legitimitat a l’actual monarquia espanyola. Partint de la deslegitimització de tota institució monàrquica, Arcadi Oliveras arriba a posar exemples de monarquies, com la noruega, que tenen un comportament més decent i humil vers la societat, rebutjant privilegis reials com el de viure al palau reial o el de desplaçar-se amb cotxe oficial (per viure en un pis i desplaçar-se amb metro). Però no sé trobar la contundència de les seves conferències reflectida en els objectius de la lluita indignada. I se’m fa estrany. I aquest detall, i el de com va costar poder parlar del Dret Universal de l’Autodeterminació dels Pobles, i de la dificultat per incloure la critica a la despesa militar com a eix rellevant, són detalls que m’han obert escletxes en la confiança plena en aquesta nova forma de lluita que, no ens enganyem, ha estat un esclat d’esperaça molt transformador. Jo segueixo pensant que cal sumar indignacions, i per mi la indignació contra la monarquia és perfectament sumable! M’indigna la monarquia i m’indigna que no indigni a la majoria d’indignats!
Finalment, un record inevitable. Fa anys, quan el rei va venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla i jo hi estava convidada per ser presidenta de l’AV Centre de Badalona, i em vaig negar a anar-hi, em vaig sentir dir de tot. Recordo l’orgull i la satisfacció dels veïns, dels comerciants, dels altres presidents d’entitats… tots (o la majoria) estaven cofois i és aquesta complicitat complaent amb la monarquia el que crec que forma part d’un substrat molt arrelat, contra el que cal lluitar. Passa com amb el masclisme: massa gent l’accepta com si fos natural!
Si algun dia algun moviment fa seus la lluita pels drets de l’home i de la dona tal com van ser redactats durant la revolució francesa, aleshores m’els escoltarè amb un xic més d’interès.
En cap cas aquest comentari vol tenir com a principal subjecte de crítica a l’Església catòlica romana: aquesta fa la seva feina, com ho fa la monarquia… i mentre ningú digui o faci res, els parasits viuen com si res passessi al voltant seu. La crítica major la tindria de tenir els governs i els servs.
Atentament, i feliç dissabte
A més hi ha una inflacció i bombolla esportiva. I s’en fa un ús i abús i la utilització de l’esport, tanmateix per banda de la monarquia i molt pitjor encara que els països de l’extinta unió soviètica.
Farts de fútbol espanyol -Real Madrid i la madriditis inclosa- i de seleccions espanyoles. I de la borraxera esportiva en que s’ha convertit l’Estat espanyol.
De què et bé de nou ara?
Apa…!