miozz mirades

Cada vegada que passo unes hores seguides a Can Ruti (al Centre per a persones amb discapacitat “profunda”) com ara fa poc que celebràvem la castanyada, o ahir, que hi vaig fer una xerrada sobre si podem preparar-nos per a la mort dels nostres éssers estimats, cada vegada que em submergeixo en aquell menjador carregat de petits grups familiars – autèntics universos – abocant amor incondicional (de l’incondicional de debò, sovint dut a l’extrem) entorn d’uns fills o germans cada cop més grans i més discapacitats, formant un cabdell d’enxarxaments i vincles profundament simbiòtics… o quan enganxo l’hora de tornada a casa dels nois i noïes del Centre de Dia i observo aquell estol de Quiets concentrats al vestíbul esperant ser recollits pel transport especial… em va al cap la idea de ser i formar part d’ un submón, un submón desconegut per la majoria de la societat (segueix)

Un submón que hauria d’estar al carrer, a la vista, als espais públics, barrejat i inclós amb i en la nomalitat de la vida diària. No només de la familiar, que ja ho està i sovint massa que ho està. De la ciutadana. Dels carrers i places i parcs, de les escoles i transports públics, de les botigues i supernecats, de les sales d’espera dels CAP, dels cinemes, dels museus, dels centres cívics, dels esplais…

La societat necessita conviure amb tota la seva diversitat per fer-se més humana i més capaç de donar resposta, més capaç de respectar drets de minories actualment excloses del conjunt. Encara que sigui amb inclusió passiva, encara que només sigui per saber que hi són i que compartim dignitat humana. Per tenir l’oportunitat d’aprendre a relacionar-nos-hi i a incorporar-los com a companys de viatge en aquest conjunt complex que és la nostra societat.

De vegades aquesta concentració tancada en aquell ampli i lluminós menjador amb precioses vistes, en certa forma aïllat enmig de la muntanya de Can Ruti – accessible, aprop de l’Hospital, el Tanatori i la Guttman… però veí de cap vida social! –  és una concentració que em colpeix. Cada família un drama, un dolor arrossegat com el caminar de la majoria de pares, que han envellit al costat d’aquests fills que mai assoleixen els beneficis de la majoria d’edat.

De vegades l’actitud alegre, tendra, positiva, atent i professional dels educadors i cuidadors, que desprèn aquell vincle afectiu que erròniament alguns creuen patrimoni exclusiu dels familiars, és una actitud que em reconforta. Em reconforta i m’espanta els fantasmes, fantasmes universals en aquest submón de famílies “afectades”: no hi ha res pitjor que el dubte sobre com serà tractat per unes mans que no són les teves, en les hores en què no el veus.

De vegades el conjunt plàstic de l’escena, amb ornaments estacionals inclosos, em fa sentir una profunda punxada de fracàs: aquella inclusió anel·lada, aquella normalització per la que tant vam lluitar – pisos assistits i petites llars residència al nucli urbà, esplais integradors, inclusió escolar i laboral fins a l’extrem – ha quedat en això.

De vegades el conjunt assistencial tan impecable, l’atenció correcta i tan humana dels professionals, el clima familiar, l’extrema confiança, la seguretat transmesa i els beneficis que el servei atorga a les famílies em fa sospirar amb satisfacció: hem tingut molta, molta sort. Coneixent el món assistencial de les residències – especialment ara que conec més d’aprop el de la gent gran – no em puc estar de respirar tranquil·la per gaudir dels beneficis públics de la feina ben feta.

Nosaltres no som de quedar-nos allà el dia de visita. Però em va bé que algun dimecres de Frederic no sigui dels d’emportar-me’l a casa. Romandre en aquell edifici copsant tot el que emana em recorda que només estem a mig camí dels drets conquerits. I que encara calen mans i caps per posar-se en aquesta feina.