marginàlies

Les darreres pluges han fet emergir tots els caragols i caragolins del món que grimpen pels pals dels reixats de les tanques despertant la gola desficiosa dels gorrions que no es cansen de celebrar la primavera més humida. En pocs dies, certament, els gastròpodes s’han fet seu el panorama quotidià de Can Gazà poc avesat a canvis substancials, com els que darrerament s’han succeït a la cúpula del govern estatal.

Se’n parla poc, de política, al casal, i més val així perquè, en general, les idees que deixen anar els gazanencs s’adiuen ben poc amb la seva situació personal; vull dir que la majoria advoca per una política repressora escorada molt a la dreta de la dreta per posar ordre al desvari que, segons ells, s’observa en la societat que ens ha tocat de viure.

Sorprèn que pensin així i ho manifestin sense rubor ni fissures perquè són tan fràgils com el caragol que no sap a quants depredadors implacables s’exposa en treure la closca. Més encara en veure que el sol comença a deixar-se sentir i notes el patiment del pobre caragol sense bava refrigeradora, sec com una pansa, enganxat a la paret sense saber si és viu o si ja és a les calderes de Pere Botero.

Fa angúnia, sí, veure el caragol enfrontat a l’ombra del reixat que l’empresona, que no l’empara del sol que ja recou i clivella. L’aire que així mateix agombola no pot alleugerir-lo de la pesantor de la calda. No s’atreveix a treure el cos de la closca: té por de perir. Ignora, potser, que també perirà se resta quiet, exposat al sol i als gorrions més golafres.

Així és, el caragol acalorat com a metàfora de l’ara mateix, que com més va més ric és en desesperança.