Cap finestra no s’obre als braços de mare,
sols als trens que no aixequen pols però sí l’olor del desvari,
de la desídia, del temps que no vol recular.
El sol no ens estalvia la nit ni el silenci dels ocells,
raó per la qual no cal saber morir per fer-ho,
de la mateixa manera que es neix sense signar cap contracte amb la vida.
Les burballes de fusta que surten del ribot que somniam tan sovint
han de ser la llitera de la veu que es cansa de dir que l’angoixa mata.
I tanmateix, la negror no pot vèncer el llumí que reclama ales
i un cervell d’escarabat per no patir a l’hora de donar-se a l’extinció.
Ens trobam de cara amb qui no vol ser, amb qui evita tenir veu
per no sortir del silenci nòmada, i deixam de desitjar la còpula.
Viure és fer-ho en secret, adverteix Màrius Sampere, cal que ho sàpiguen les rates
que ens vigilen tostemps amb el seu mirar que estupiditza.
Dansen les ombres, entren pels traus oberts en la carn viva que ignora que és matèria
que deleja i embotonen les ardències inassumibles.
No ens valdrà de res fer-nos els morts i escopir àcid,
com fan els poriols,
per apagar la llengua de foc que ens ha de convertir en cendra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!