miozz mirades

Un dels primers debats glosats en què vaig participar quan vaig entrar en contacte amb el món de la cançó improvisada, amb la gent de les VOPB, va ser al voltant de si Badalona pertanyia o no al Pla de Barcelona, i si era o no (i per què no ho era) una vila ocupada. Amb el simpàtic estil provocador que caracteritza la glosa, els companys de l’equip de les Viles Ocupades del Pla de Barcelona em van rebre en aquell bar de Gràcia, un primer dimarts de mes de fa un parell d’anys, posant a prova el meu enginy en termes que van molt més enllà d’una simple qüestió geogràfica.  (segueix)

Hi penso aquests dies en què el debat latent – més o menys irònic – al voltant de l’avantatge que comportaria per als badalonins deixar de ser una ciutat independent i convertir-se en Districte de Barcelona, ha pres una vigència singular després del lamentable circ mediàtic en què ens hem convertit els darrers mesos gràcies als resultats electorals de les darreres municipals (i a la campanya per obtenir-los). Vigència en la que l’ocurrència del qualificatiu de “vila pre ocupada” en relació a possible ocupació-annexió per part de Barcelona ens aporta un joc de paraules que descriu amb precisió l’estat d’ànim de bona part de la ciutadania compromesa. En el sentit literal del verb preocupar, en la primera acepció, “ocupar, absorbir l’ànim d’algú un temor, una sospita, etc., que dóna ànsia, turment, etc”. I sí, per damunt de molts altres estats, estem preocupats, som una ciutat preocupada.

Fa anys que en la nostra cisi identitària local, i en l’afany de sortir-nos-en en tot – socialment, econòmicament, urbanísticament, culturalment… – es generen debats diversos on els aspectes de pertinença geogràfica i administrativa tenen el seu pes. El debat comarcal, i sobretot aquell de si ens aportaria més avantatges ser un districte barceloní que no pas la ciutat que som, no són debats centrals, cert. Però hi són. Més latents o menys, amb veus de més o menys lideratge al davant; però es van sentint. I ara, en el pitjor moment de l’autoestima badalonina, quan dir que ets de Badalona genera tot tipus de comentaris i sarcasmes per part del món mundial, ara tornen a aflorar en alguns entorns i tertúlies.

L’invent de la subcomarca del Barcelonès Nord, amb Badalona com a capital, ha endreçat d’alguna manera un desajust que genera, també, el seu debat. Sense entrar en detall en els arguments i contra arguments que porten a defensar que Badalona pertany al Maresme i no pas al Barcelonès, o que el Barcelonès hauria d’incloure Montgat i Tiana, (alguns hi afegeixen fins i tot Alella i El Masnou), i admetent que tampoc se’n fa un gran cavall de batalla,  és destacable l’existència d’aguns estudis de camp, i opinió en tertúlies de format intern on es crida l’atenció sobre aquest debat de pertinença comarcal (i que la solució subcomarcal en alguna mesura ha apaivagat).
Tots sabem que la proximitat amb Barcelona i el seu pol d’atracció inscriu uns condicionants irreversibles – per a bé i per a mal -, i potser per això l’esforç identitari i de cohesió interna de molta ciutadania de Badalona són titànics. Hi ha qui diu que ningú com els badalonins pregona fins a l’esgotament la seva pertinença local, arreu on vagi, i vetlla els referents d’identificació i les singularitats amb èmfasi sorpressiu.

Però al mateix temps, el desànim polític i la desconfiança en la governança de la ciutat es consolida com un tret identitari més, com la profecia acomplerta sense possibilitats de remei. I és llavors quan la possibilitat de formar part de Barcelona amb plenitud de drets malgrat el preu que comportaria, torna a estar present en algunes converses. De fet fins ara ja n’hem format part sovint, però només com a via de servei. Aquesta és una possibilitat que els nostres avantpassats van valorar al seu moment, i la van descartar. Una opció que només es planteja en un pla imaginari, fictici, i que obertament, públicament, poca gent defensa: seria una claudicació! Una altra cosa és en cercles privats. Per mi, la revifalla del “debat” és només un símptoma de l’estat d’ànim ciutadà. Un estat d’ànim desconcertat i a l’espera.

És cert que l’esforç compromés de la ciutadania mitjançant un associacionisme divers que amb participació i imaginació construeix ponts i xarxes, s’erigeix com a alternativa constructiva eficaç per vertebrar la ciutat. Si bé també és cert que aquest bullidor tasta amb realisme els seus topalls, i davant la complexitat d’una ciutat com la nostra la societat civil és clau, però no suficient. Diuen que és en els mals moments, quan cal afrontar dificultats greus, que es posa a prova tot. Els valors, el compromís, el saber respondre. Badalona fa molt temps que té oberts grans reptes, però potser mai com ara cal un sentit de ciutat lúcid i eficient. Sentit de ciutat sense perdre de vista el sentit de país.

Un antic company de feina sempre que algú expressava preocupació responia que el que cal no és estar preocupats per una cosa, sinó ocupar-nos-en. Afrontar-la, treballar-hi i resoldre-la. I és el que ens toca a totes i tots plegats, sense cap distracció. Les crisis són oportunitats. Badalona afronta una crisi profunda, i hem de saber aprofitar l’oportunitat que ens brinda per reeixir amb noves i profundes transformacions. De com ho maneguem en sortirà una població enfortida i cohesionada, o una trencadissa amb escampall de fragments irreparables.

Ocupem-nos-en. Totes i tots per a totes i tots. Lamentar-nos no ens porta enlloc. L’oportunitat és ara.