ESQUENA AMB NIN

Hi ha molt poques coses que superin el goig indescriptible que una criatura de cinc mesos i setze dies s’adormi a la teva espatlla mentre li cantusseges fluixet i a cau d’orella cançons revoltoses d’un temps que sembla retornar. I més, si véns d’acomiadar-te d’una persona que estimes tant o més ara que ja no hi és i et fa una faltada. Mentre sents al coll l’alenada compassada i confiada de la criatura, tot és llum, tot és claror que t’unta la pell i les volences; llum que omple buits per neutralitzar-los; pell en expansió que màgicament fa desaparèixer absències doloroses.

Mentre cantusseges monstruosament i repasses amb un esment delicadíssim l’esquena de l’infant, t’adones que la vida sols és vividora si de la tendresa en fas modus operandi i de l’escolta atenta de l’altre i de tot lo altre l’eina (o modus vivendi) per entrecavar els desitjos i els anhels perquè el sentiment mai no t’abandoni. I que més enllà de les collonades fetes passar per tesis irrefutables que distreuen pseudosavis amb columna diària en el més llegit dels periòdics, la vida fa el ple en aquests retalls o detalls; que són aquestes ditades de mel que ens reconcilien amb l’existència. La resta, maniobres de distracció, prestidigitacions poc o gens afortunades, vuits i nous i cartes que no lliguen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *