marginàlies

En certs jocs infantils, tocar mare vol dir que estàs salvat, que ja has trobat el recer i el refugi que t’estalvia penes. En sentit figurat, vol dir comparèixer a un lloc determinat on ens esperaven, on calia o convenia anar. Avui hi pensava, en aquesta expressió i més en el sentit figurat, just davant una mare que acabava de morir i les filles que la tocaven sense rebre resposta. Han tocat mare però no han quedat estàlvies de penes ni hi han trobat refugi i, a la vegada, han comparegut allà on convenia anar.

No és bo de fer tractar els efectes immediats de la mort en els que resten sense el recer de qui ha fugit. El bloqueig més o menys intens que els tenalla s’encomana, fa l’efecte dòmino, contamina. A l’estupor immediat li segueixen la rememoració de les darreres paraules, els darrers gestos, els darrers moviments de qui mor i que es resisteixen a pertànyer al reialme del record.

Quelcom es trenca, amb la mort de qui hom estima, i és impossible determinar què. No és cap membre, però com si ho fos; és molt més que un sentiment profund, molt pregon, de pèrdua que vol ser quelcom tangible, apreciable, material. I probablement aquesta impossibilitat fa més consistent el desconhort.

Se’n farà càrrec, de tot plegat, la presència permanent del record, la vivificació del buit. I en aquestes estam, Esperança.