miozz mirades

Fins ara no me n’havia adonat de com n’està d’aprop Torroja de Reus, Torroja i Porrera; i avui en una escapada, hem deixat que el Priorat ens captivés tots els sentits. Després d’una bona estona empaitant rellotges de sol pels silenciosos  carrers de Porrera, i remenant vins pels seus cellers, ens hem arribat a Torroja i l’hem trobat preparant-se per la fira de demà, dins les celebracions per als 750 anys de la carta de poblament que originà el poble. Malgrat l’espessor del cel d’aquesta tarda, la posta s’ha deixat intuir, damunt el Montsant, i jo he passejat per aquells carrers empedrats, apinyats i costeruts, tot recordant la meva curiosa estada de fa 33 anys, convocada pel Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja del Priorat. (segueix)

De com vaig decidir presentar una de les meves narracions als Jocs Florals de Torroja del Priorat no me’n recordo, potser vaig llegir-ho al Serra d’Or que rebia el meu pare, el cas és que vaig fer-ho, i que vaig obtenir un premi. Tenia 18 anys i tot d’una vam haver d’improvisar un viatge cap a terra desconeguda per ser a l’acte de lliurement. Era l’any 1979, i llavors tot semblava més lluny, va ser un viatge llarg i costós, m’hi va acompanyar la meva mare i aquell viatge sempre ha format part d’aquells records anegdòtics carregats d’emoció i aventura que mai més oblides. És un record, a més, tenyit  d’aquell to lluminós que confereix a les coses la il·lusió – encara adolescent – d’un nou camí que aparentment s’obria amb facilitat. Guanyar un premi literari em semblava, llavors, un missatge encoratjador per a la meva afició a escriure, i alimentava la meva fantasia de ser escriptora. Del poble n’he conservat més que imatges, una impressió. Hi vam arribar apressades i vam patir fins trobar l’església – l’espai on es fan molts actes culturals – però aquells carrers de pedra, estrets, sinuosos i costeruts em van enamorar.

De Porrera a Torroja del Priorat la carretera serpenteja entre vinyes i oliveres, i en arribar al poble el que més impressiona és que s’hi arriba per dalt, i el veus allà sota tot apinyat. L’actual explotació turística de la Cultura del Vi ha afegit a aquests pobles un valor que els dóna més personalitat, però no els fa perdre la seva essència. Una essència que es trepitja, es respira i s’escolta. I es veu.

En el nostre caminar pausat, amb tots els porus oberts i una certa enyorança il·lusionada, m’he mirat a mi mateixa, la mi mateixa de llavors – poca menys edat que la meva filla ara – i he recordat la meva mare, que llavors tenia poc més que jo ara; pel que fa als meus somnis, bé, no he fet tard del tot, encara, en això d’acabar escrivint, ves a saber… però potser ja toca espavilar-se! Per cert, que hem sabut per la gent del poble, els que preparaven toldos per a la Fira de demà, que enguany per la retallada econòmica no s’han pogut celebrar els Jocs Florals, uns certamen literari de referència a la comarca.

Després d’encaminar-nos per diferents rutes improvisades, deixant-nos portar, hem enfilat fins dalt de tot, des d’on la vista es perd fins la impresionant carena del Montsant. Sempre penso que els que vivim a les comarques de Barcelona tenim poca tirada a anar cap avall, i que ens perdem uns paisatges bellíssims, espectaculars.

Avui la posta m’ha acompanyat a un passeig on les il·luisons del passat m’han fet pessigolles; he portat el passat al present i el present al passat, i les pessigolles m’han dibuixat un somriure una mica trapella, diria que era de felicitat.