marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de maig de 2018
0 comentaris

LA CUINERA I HELEN HUNT

La dorada –criada en piscifactoria- a la planxa no era res de l’altre món i l’amanida que l’acompanyava comprada envasada al súper del poble, sens dubte. El preu -9,50 euros- per això, l’ha considerat abusiu. Li ha estranyat no trobar-se amb la carta de sempre, més empobrida en plats que l’acostumada, però no s’ha atrevit a demanar cap explicació al cambrer que l’ha atès, gens apegalós, molt correcte i amb marcat accent sud-americà. No ha sabut fins que ha tengut el plat davant -i perquè ha volgut treure’s el gat del sac- que la madona del restaurant, coneguda seva, l’havia venut feia uns mesos. De seguida ha entès els canvis substancials a la carta.

La madona coneguda –li recorda molt, però molt!, Helen Hunt- que obrí el restaurant tenia molt de gust en fer menjars. Inventava poc, culinàriament; la seva base era la cuina de sempre, però sabia com tractar-la perquè els gustos més remots s’encenguessin. Li agradava molt treballar el peix fresc i feia un llamàntol amb ous fregits que tiraven d’esquena. I un pastís de pastanaga que ennoblia fins als cims més alts el gust pastanaguer. Tenia ple gairebé a diari i els caps de setmana t’havies d’afanyar a reservar taula ben d’hora si hi volies dinar o sopar. En acabat, la cuinera Hunt sempre anava a la taula que ocupava i li demanava com havia anat. I en més d’una avinentesa li donava a tastar qualcuna de les seves proves i valorava molt la seva opinió.

Pensant en tot això, ha trobat el cafè excessivament vulgar i ha frissat de demanant el compte. En pagar en efectiu s’ha acomiadat atropelladament de l’únic cambrer que servia les taules. Anava a dir-li que no hi tornaria, però en el darrer instant ho ha reconsiderat i s’ha atrevit a demanar-li si sabia per on capllevava la madona que tenia una retirada molt acusada a Helen Hunt. Li ha dit que no, que no sabia on la podria trobar però li ha assegurat que havia deixat el fogons per sempre. La ganyota que li ha provocat aquella nova no reflectia, tanmateix, la inquietud que sentia.

En ser al carrer, s’ha trobat la plaça del poble lleig gairebé estibada de ciclistes alemanys amb força anys a les butzes. No n’és gens contrari, als ciclistes, que es fan illa endins i arriben fins on molts d’illencs no arribaran mai, però li molesta que les bicicletes es facin les places seves. I avui especialment, després del dinar que no ha estat tan plaent com volia, les troba molt més agressives. I la irritació creix quan veu que davall la taula llarga que han ocupat els ciclistes forans abunden les bosses buides de patates fregides.

En ser al cotxe torna a recordar intensament la cuinera que s’assembla a Helen Hunt. No sap ben bé perquè voldria trobar-la i agrair-li els moments a plaer que ha passat amb els seus plats i les seves atencions preferents. I que, en agraïment i homenatge, no tornarà al restaurant que va inaugurar al poble poc agradós i que amb les seves menges va fer més galdós.

Un cop a casa va directament al bloc de notes per dedicar un relat a la cuinera i just obrir-la es troba amb els versos que fan:

Més enllà d’enllà
arribarem just aquí,
aquí on som ara
on el més enllà tira
cap a la fi i torna

i veu que avui no podrà engegar-lo: la tanka l’ha encantat.

CANTAR L’ALBA
08.11.2017 | 7.33
LA CUA D’ULL DEL MOIX
26.03.2022 | 7.52
PASSES D’AIGUA
09.10.2010 | 1.13

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.