LLUITA, SI POTS, I, SI NO POTS, BATALLA

Allò que hom més agraeix és trobar temps per borinar tot trescant pels caramulls de papers eternament per ordenar, o per tirar. De poc ençà, a aquests ruscs de referències per desar, s’hi han afegit els pen drive –diuen que els hem de dir llapis de memòria- uns estris misteriosos que no mostren res si no s’acoblen als ordinadors. D’habitud els controlam, però a partir del tercer el desconcert pot fer matx.

En no ocupar lloc, en la pràctica, se solen fer els escàpols, aquests llapis d’altre món, i molts d’ells, per discreció, acaben ignorats en qualsevol racó de qualsevol calaix. Quan els trobes sense fer-ne comptes t’envaeix de sobte una curiositat malaltissa que t’inquieta d’allò més i que t’obliga a engegar l’ordinador per veure què carall amaga aquell ditet –com li diu un amic tecnofòbic-, quins arxius cela amb un hermetisme incomprensible.

Avui n’he trobat un, de llapis de memòria, que feia temps que havia perdut de vista, la qual cosa volia dir que el seu contingut no era gaire important o que, en tot cas, ja havia fet el servei que li pertocava. Amb ànsia infantil he frissat d’obrir l’ordinador portàtil per veure el seu contingut i només hi he trobat dos arxius de text. Massa poca cosa per a tant d’espai d’emmagatzematge; no calia tant de contingut per a tan poc continent.

Reconec que momentàniament m’ha decebut, aquella poquesa, però en obrir el primer arxiu, amb nom alfanumèric, gens habitual en mi, la decepció ha virat en interès molt viu.

Són tres pàgines que contenen unes notes que em van servir per a una intervenció –que record perfectament però que no cal referir- i a la tercera aquests versos de Blai Bonet –dels pocs que puc dir de memòria i que m’acompanyen des que els vaig llegir per primera vegada- que corresponen a “Crist de Port-Royal”, inclòs a “L’Evangeli segons un de tants”:

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix.
El pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

Avui que Quim Torra se sotmet a la sessió d’investidura, que perdrà, sentir a dir això a Blai Bonet em fa bé. Tanmateix i certament serà la impotència la que ens marcarà el camí de l’alliberament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *