10j: sumar indignacions
De la indignació que va cristalitzar enfront la sentència del Tribunal Constitucional produint una manifestació com la del 10J, i de l’ocupació de la Plaça Catalunya pel moviment del 15M amb les acampades-assemblees d’Indignats, en trec un denominador comú: el poble parla al carrer per dir unes coses, i el món polític que es decideix a les urnes parla per dir-ne unes altres. (segueix)
És com si hi hagués dos sistemes paral·lels que no acaben de trobar-se.
Però és que a la vegada el clam del carrer també ha funcionat com dues indignacions paral·leles, que tampoc acaben de trobar-se. La indignació per la crisi no vol relacionar-hi el sistema de finançament de l’Estat ni l’espoli fiscal que pateix Catalunya, i la indignació per la sentència de l’Estatut no aconsegueix sumar sensibilitats dels catalans que se’n senten poc o gens, ni aconsegueix incloure com a clarament llegible el discurs dels drets socials. I estic segura que fins que no es puguin sumar les dues indignacions no hi haurà forma de plantejar l’equació que pertoca. Equació que només es podrà resoldre quan la veu del poble indignat es tradueixi al llenguatge que filtren les urnes, i la traducció sigui fidel.
No acabo de captar però el sentit de l’última frase sobre la “traducció fidel”