LES ROSES DE CAN GAZÀ I UNA CAMA DE SURO

Rebenta la primavera a Can Gazà però no tot és color nou: des de fa uns dies n’Eloi torna a estar ingressat i amb pronòstic molt incert. Ja fa temps li hagueren de tallar la cama dreta i l’esquerra –que és com de suro, com diu la persona que més el cuida- perilla per una infecció que no remet; cap dels antibiòtics li fa res i el fantasma de la sèpsia ja abasta tot el panorama que és capaç d’assumir i controlar.

Les malures gravíssimes de n’Eloi són fruit de la seva vella addicció a tota mena de tòxics. Ja fa anys que ho deixà i d’aleshores ençà es manté inactiu amb l’ajuda de la metadona, però les deixes de tanta matadura són excessivament carragoses. I parant esment a la seva vida, hom no pot més que esborronar-se.

S’inicià en l’abús tòxic als 35 anys -molt gran, certament- i per enamorament, com diu amb ulls somorts. Aleshores feia de cambrer en zona turística i sense tenir-ho tot, tenia el suficient per viure sense estrès. Però s’enamorà d’un jove amistançat amb la cocaïna i rere ell entrà en el consum abusiu. Tots dos i durant molt de temps anaven diàriament en moto del nord de l’illa, on Eloi encara conservava la feina, a Son Banya per adquirir la droga i tornar cap al nord.

Aquest tragí de cada cop es va fer més pesat, com insuportable esdevingué la feina a la cuina del restaurant. El deteriorament s’agreujà tant que en poc temps es va quedar sense amant, sense feina i sense res. I mancat de sostre acabà d’esclau en un clan de Son Banya. A canvi de les dosis necessàries feia tot el que se li manava; i procurava fer-ho amb excel·lència. Per això en sap moltes i n’ha passades moltes més de tot color. Coneix amb precisió els nivells més baixos de la condició humana i els estrats més alts de la seva ferotgia. Diu que si escrivís tot el que va viure trontollarien casals, palaus i seus, i caurien moltes cares de les que ara mateix es passegen perfectament tonificades i maquillades.

Fet mil bocins, talment un parrac de pell i ànima, el rescatà una entitat benèfica que treballa a Son Banya i després de passar un temps a l’hospital per posar-lo sanitàriament a punt, demanà entrada a Can Gazà. I al casal retornà al seu ofici de cuiner –en sap molt, de cuinar, i fa el menjar ben bo- fins que la gangrena li atacà la cama dreta. L’amputació no li impedí seguir feinejant a ple rendiment en cadira de rodes i de la feina acurada només l’ha retirat la cama esquerra, certament de suro.

Ens fa patir, n’Eloi, perquè té mala ferida. I fa patir encara més veure’l com s’aferra a la vida; com demana llaminadures i fruita per menjar perquè considera que el que donen a Son Espases no és menjador. Aclapara veure com accepta l’hospitalització, la limitació de moviments i d’horitzons, perquè ho considera el trànsit cap a la millorança que el permetrà retornar a Can Gazà, que és ca seva i com a casa no hi ha res.

És molt detallista, n’Eloi, i tot i la seva mestressaria, sempre treu punta a l’emotivitat. Per això, en veure com rebenta la primavera i s’obren les primeres roses, hom voldria prendre tota la llum vernal i gazanenca, i portar-la a n’Eloi perquè en faci essència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *