marginàlies

Diu l’adagi que «Qui és atrevit, es crema el dit». Doncs el “Rèquiem” de Víctor Gayà  i el “Rèquiem per a quartet de corda” de Mercè Pons, és un atreviment descomunal –fora del comú-  del que no en surten amb cap dit cremat, ans al contrari: un i altra  encenen –en sentit d’ardència- la lectura i l’escolta.

Per fer-nos càrrec de l’atreviment, Víctor Gayà, en el “Gènesi del Rèquiem i el Rèquiem per a quartet de corda” deixa dit que amb la seva obra vol enginyar “un text litúrgic a la mesura de la meva humanitat, un text litúrgic sense apel·lacions, sense invocacions, com la manifestació generosa d’un fenomen natural que mai no ha de ser ni sentit ni observat ni sabut per ningú”. I rebla el clau afirmant que “la consciència humana […] fa sensible la seva existència, renuncia a llançar-se al riu cabalós de l’espai-temps i accepta amb dignitat i serenitat el trànsit cap a la dissolució en el no-res”; en la noblesa del no-res, cal afegir immediatament.

Així, aquest “Rèquiem” és un viatge superb al fons de l’ésser; a l’ésser que habita al fons de les coses que senten i se senten. Una capbussada en una mar feta mur d’inquietud i de tragèdia. Sí, “un mar en calma sense mar”. D’aquesta manera, l’obra esdevé l’impuls que cal per acarar-nos als déus que s’han encarnat, perquè és la carn que permet la consciència: la carn és la vida. I, a la vegada, és aquest humanal i carnal esperit qui crea els déus.

Venim de la “quietud impenetrable d’abans de néixer” i cap “al paradís eternal / del qual et va gitar l’existència” ens dirigim irremeiablement.  Entretant, entre la quietud impenetrable i el paradís eternal -que torna a ser l’inici- la lluita implacable i constant, permanent, contra el temps: “el temps es va fer camp però no existia el temps”.

El silenci, en el Rèquiem de Victor Gayà, és orgànic i per això es deixa penetrar per la música de Mercè Pons que, a través d’un quartet de corda, ens permet de navegar per la vastitud i l’ànima de l’univers percebuda per un punt insignificant, una minúscula partícula atòmica: la consciència humana, esmenant l’expressió del poeta reproduïda en la contracoberta del llibre. D’aquesta manera, el diàleg de les cordes ens lliguen amorosament al text, de forma més marcada a “Evangelium”, poema clau i clau de volta:

Qui cerqueu?
Sóc qui deixaré de ser
Quan em trobeu.

Sobretot, els violins, la viola, el violoncel i la veu narradora ho diuen clar i clamen la descoberta: el buit és la llum, tanta que “la claror apagarà el sol”.

No hi sobra cap vers ni cap nota, en aquest Rèquiem, ni tampoc en manquen per poder transitar a plaer i amb delit a través d’ells per tastar la infinitud de tot plegat; dels dies d’ira,

Dia de la ira, aquell
jorn en què els vius conviuran
amb les cendres més estimades.

I de la remissió de la culpa que ens empaita permanentment i ens impel·leix a escriure rèquiems tot demanant  “Que la llum immortal llueixi sense ombra de vida”.

Magnífic treball, en definitiva. Un afortunat atreviment que aporta reflexió a cabassos i sensibilitat il·limitada.